ÚLTIMA SESSIÓ DE SEMPER

JOSEP LLUIS AGUILÓ.

Durant el trajecte del tren, em pregunto cóm és possible que mitjançant un túnel es pugui travessar de l'infern al cel, en un recorregut tan breu iamb tant poc  de temps,
Recordo el dia en el que el meu fill em digué a l'estació de tren, que els trens eren uns mostres que es menjaven les persones, que les duien al ventre i les vomitaven essent unes altres en un altre lloc.
Avui finalitzava el cicle SEMPER a Barcelona amb la intervenció de Josep Lluís Aguiló i el posterior recital a l'Horiginal, al que mai em puc quedar per culpa del desplaçament.

Començava explicant-nos els seus orígens, l'infantesa en la que era un nin que s'abstreia en la lectura i  l'evolució natural en la que aquesta capacitat d'abstracció i la motivació va desenvolupar en ell i que l'impulsà a l'escriptura, envoltat del cercle literari que fou l'arrel que el va fer germinar en poeta.
Les influències que va rebre a nivell personal d'escriptors com Jaume Vidal Alcover, Guillem Defak, i Miquel Angel Riera aquest últim com a mentor i que esdevindria un paper rellevant no pas com a influència literària però si a nivell personal. S'obria davant els meus ulls un Univers literari envoltat de mar, de flors basculant de les façanes, i la vida a l'illa que tendeixo a intuir com a tranquil·la.-Afegiré que no hi estat mai, això es pura especulació-.
Dels prejudicis que la literatura te cap a les persones que no s'hi dediquen a l'ofici de la lletra, conclusions que m'han vingut plogudes del cel, en un moment en el que no sé exactament cóm em perceben els altres precisament per no dedicar-me plenament a l'escriptura, conclusions esclaridores i contundents que em feien sentir identificada plenament en aquestes injustícies de catalogar segons els interessos els espais de cada un /una.
Del que s'espera del poeta o de la poeta segons d'on vingui la seva paraula, de les divisions territorials sempre des de l'afecte i amb honestedat, amb el somriure els llavis, per determinar que les diferents vides que tenim, els que no ens dediquem plenament a l'escriptura o ingressem beneficis mitjançant l'art d'escriure no son pas incompatibles sinó una complementació que ens fan més rics i que aporten a cada faceta els additius necessaris per a sentir-se realitzat.
Endinsar-nos  en la seva  pretensió de transmutar la realitat del lector després de la seva lectura, desvetllant l'enigma clàssic de que es art o no, i amb la frase contundent i esclaridora que defineix l'art com la capacitat d'alterar la percepció de les coses. Exposant que la seva pretensió intima és: que un poema ha de canviar el mon, i que l'obra ha de ser extraordinària.
Però aquest últim apunt depèn del compromís que tingui l'autor o l'autora amb ell mateix, compromís que al meu entendre hauria de ser inherent en sí,
Ens ha encoratjat a creure i a defensar amb les urpes allò que hem creat i a confiar en l'obra, i a trucar a les portes del destí per lluitar en allò que volem fer, i cercar aquell camí que ens pertany i que ha d'estar esperant-nos en algún lloc per dur-nos al destí que cobejem.

Per acabar explicant-nos que el mateix compromís que hi ha en l'obra hi ha de ser en les presentacions i els actes que l'acompanyen, que hem de ser imbatibles en aquest aspecte per a que l'obra arribi al lector, i que difícilment un llibre es vendrà si l'autor no te a l'abast els mitjans de màrqueting adients per a la seva prospecció.

Una tarde apassionant, i la fugida de L'Horiginal com una ventafocs amb espardenyes em feia pregar als astres que aviat hi hagi una nova conjunció per tal que s'uneixin els factors que m'han fet possible assistir a aquest primer SEMPER, i tornant a reflexionar, cóm es possible que en un túnel pugui travessar en un recorregut tan curt i en un espai tan breu de temps, el trajecte del cel a l'infern.
Ah! i el sr.Francesc Garriga i Barata m'ha dit:-nena, calla!- i jo he pensat ni que fos tan fàcil!- :)

Us abraço.