MIREIA COMPANYS

Mireia Companys Tena va néixer l'any 1975 a Montcada i Reixac (Vallès Occidental) i actualment resideix a Barcelona. És llicenciada en Humanitats (1998), en Filologia Catalana (2000) i en Traducció i Interpretació (2007), en tots els casos per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment cursa el doctorat en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, també a la Universitat Autònoma de Barcelona, i ha presentat el seu treball de recerca al voltant de l'obra novel·lística de l'escriptor xilè Roberto Bolaño.

            La seva tasca professional es divideix des de fa anys entre la docència i la traducció. Des del 2003 treballa com a professora de català per a estrangers als Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona, i ha estat lectora de català a la Universitat de Sàsser (Sardenya, 2002-2003), professora de català per a adults al Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori de l'Alguer (2002-2003), i lectora de català a la Universitat Ca'Foscari de Venècia (2008-2009). També s'ha dedicat a la correcció de textos i a la traducció de l'anglès i l'italià al català i al castellà.

            Combina des de fa temps el conreu de la narrativa i la poesia. Ha publicat diversos poemes i relats en llibres col·lectius (Salvatges silencis, 2004 i Bellesa ferotge, 2006, tots dos publicats per l'editorial Fonoll, amb els guanyadors del Premi Joan Duch per a joves escriptors del 2003 i 2005, respectivament), revistes o diaris (Diari de Terrassa, Premi Ferran Canyameres de Narracions Curtes del 2000), i ha participat a la X Nit de Poesia dins el 7è Festival de poesia de Sant Cugat del Vallès (2007). Ha publicat el recull poètic Perfils de la inconsistència (Premi Octavio Paz de Poesia 2002; Barcelona: Viena, 2003), la novel·la de Lectura Fàcil La mirada ferida (Alzira: Germania, 2005; Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006), i el recull de relats Venècies. La incerta topografia dels somnis (Premi 7 Lletres 2009; Lleida: Pagès, 2009), del qual ha realitzat diverses presentacions i lectures dramatitzades a Barcelona, a l'Alguer i a Venècia.

Venècia és el lloc ideal per perdre's en la confusa frontera entre realitat i somni, entre somni i malson. Això és el que diu un dels personatges de Venècies, un recull de set relats ambientats als diversos barris de la ciutat dels canals. Set històries que no tenen en comú tan sols l'escenografia veneciana, sinó una atmosfera onírica i laberíntica per la qual transiten un ventall de personatges confusos, somnàmbuls, desencantats, que veuen com els seus somnis es van transformant en malsons o, senzillament, es desfan. Amors abocats al fracàs o a la rutina, identitats confuses, lluites estèrils contra el pas del temps, jocs de miralls, violències soterrades, són alguns dels elements que es barregen per oferir set possibles cares d'una ciutat ambigua i polièdrica com l'existència humana.

IV Premi 7lletres, 2009. 

TASTET DE POEMES  

ACTORS

Una teranyina de fum s’abat

sobre els minuts mandrosos de la tarda.

Alguns bocins de música i llum tèrbola

s’escolen del sostre. Mirades buides

dansen i cerquen, debades, refugi

al costat d’una taula solitària.

Arribaràs quan el rellotge hagi vessat

un raig ben llarg d’espera i d’amargor

dins la meva copa. Et retrauré,

enmig de la penombra compartida,

suplicis que deixaren de burxar-me

massa temps enrere – mentre altres pors,

molt més obscures, prenen el seu lloc.

Demanaràs algun licor, distret,

i cisellaràs noves coartades

amb mots pretèrits i gestos gastats,

mentre una cigarreta t’abrusa els llavis

i altres èmfasis cremen els teus pensaments.

Arribaràs i agafaràs la màscara

del sòlit penjador, i els teus dits gèlids

percaçaran unes mans desesmades

que ja han renunciat a defugir-te.

Sota el mosaic de fum i músiques remotes,

amb pors més fondes i disfresses més lluents,

recitarem, com el darrer capvespre,

fragments d’un obra que ens resulta aliena.

                                                                                              (Perfils de la inconsistència, 2003)

 INTIMITAT

                                   “Porque conozco el día que me espera,

y no por el placer”.

Jaime Gil de Biedma, “Albada”, Moralidades

He passejat per una serralada

de vidres, d'automòbils furiosos,

d'hores grises sota una llum incerta.

He caminat entre rostres gasius

que rebutjaven qualsevol engruna

de complicitat, qualsevol mirada

que pidolés somriures o tendreses.

Cada mot prometia una amenaça,

cada gest inflexible reescrivia

amb lletres més lluents el meu exili.

Ara ets aquí i els teus llavis bateguen

i el teu cos escalfa el fred de l'estança.

El teu silenci ardent esdevé un bàlsam

per les plagues que oculta la meva disfressa,

i enmig de la foscor l'oblit s'enduu

el soterrat menyspreu del nostre tracte.

Res no et separa dels altres, però avui

ets el meu refugi, i és la basarda,

i no el desig, qui comanda la recerca

d'un alè impossible en els teus llavis,

d'un amagatall rere els dits esquerps

que reinterpreten la meva nuesa.

                                                                                              (Perfils de la inconsistència, 2003)

PELL (III)

  

El desdesig s’ha emportat les paraules

que havia destinat a interpretar-te,

a recrear les flames del teu foc.

No queden rastres de pronoms plurals,

malalts d’oblit i lenta indiferència,

i els únics mots que resten del naufragi

tenyeixen els records de solitud.

Desitjaria que em quedés dolor,

darrera forma d’estimar, presència

rere el desastre, càlid terrabastall.

M’agradaria refer el teu miratge

i omplir d’amor el buit de la teva ombra

i la carcassa de la teva veu.

Desitjaria que em quedés nostàlgia

per poder construir noves mentides

sobre el pilar desert de la memòria.

I, tanmateix, en una nit confusa

potser renaixeràs en un vers trèmul,

per redimir de l’allau del no-res

el nostre solitari instant etern.

I la pell i el foc es faran poema, 

tonada del plaer sense esperança,

i el teu alè no tindrà gust de cendra,

i s’omplirà de somnis impossibles.

I el teu esguard dibuixarà la joia,

i la dolçor delirant del teu cos

reviurà en mi, i em portarà la lluna

molt més enllà dels mots, o a través d’ells.

(Evocació del foc, dins de Bellesa ferotge, 2006)

PELL (II)

 No vam tenir mai temps per estimar-nos.

Potser tan sols desitjàvem l’escalf

d’un hàlit inventor de paradisos.

Mai no tinguérem temps d’enamorar-nos.

Potser tan sols cercàvem un silenci

que ens permetés defugir les fal·làcies.

Només vam tenir temps de naufragar

en un desert de pell, en un mar de miratges,

en un feréstec incendi d’oblit.

No vam tenir mai temps per estimar-nos.

Potser tan sols, èbria com Li Po,

vaig enfonsar-me en tu buscant la lluna.

                                                           (Evocació del foc, dins de Bellesa ferotge, 2006)