EMILY DICKINSON

“Per començar, unes petjades com les d’un nen
petit quan corre i, al apropar-se, una dona petita
i lletja amb dues bandes suaus de cabell roig [...]
amb un vestit molt senzill i exquisidament net de
piqué blanc i un xal de malla blau”.  
Thomas Wenworth Higginson.

Aquesta era la descripció que el crític Thomas Wenwort Higginson feia de Emily Dickinson en una carta escrita a la seva dona, en una de les visites a la poeta.
Trobo la Guia de lectura nº 52  editada per la fundació La Caixa on s'explica algunes coses d'Emily Dickinson.
La guia comença exposant una citació que el filòsof Josep Ramoneda va fer servir en un article en el que se'n apropiava d'una frase que Emily va escriure en la primera carta l'any 1862 al crític Thomas Wenworth Higginson per preguntar-li si ell considerava que els seus versos eren vitals i tenien energia, la frase era: "Digui'm només si estan vius", la resposta d'ell fou en aquell cas negativa, però al llarg del temps serien vàries les visites que faria a la poeta per comentar-li la seva obra.
Un altra cosa que em sorprèn, és el fet que a la guia  faci la diferència explicita entre poeta i poetessa, (val a dir que l'edició  data de l'any 1999) però  permeteu-me aquest petit incís que m'allunya però és un debat en el que no aconsegueixo discernir-ne els motius, per què si una dona que practica la medicina és metgessa, la que es dedica a la Poesia no és poetessa?, si algú de vosaltres te una resposta a la que la meva capacitat permeti adaptar-la, val a dir ---sense indignar-me-- li estaré profundament agraïda.

El fragment en qüestió és el següent, cito: : "Emily Dickinson, poeta – no poetessa – mostrava un especial

talent d’escriptora ja des de la seva adolescència a la Nova

Anglaterra del segle XIX. De ment dinàmica i astuta, vivia en un

diàleg constant, podríem dir dialèctica o, sovint, disputa amb si

mateixa quan entrava en conflicte amb les idees que prevalien a

la seva època. Sabia captar i transmetre el llenguatge rítmic.

Estimava la paraula en totes les seves dimensions";

Ja fa temps que em fascina aquesta autora, malgrat he llegit molt poca cosa d'ella, alguns poemes esparsos que he anat trobant per Internet, i un poema brevíssim que vaig emprar com a subtítol del Papallones, "Alguns diuen que un mot mor en ser dit/ jo dic que tot just comença a viure",  la paraula com un ens viu que s'instal.la al crani, i que fa la inducció necessària per a copsar l'entorn i la realitat de la poesia.  

Altra cosa que descobreixo amb certa il.-lusió és que també li agradaven els haykús japonesos, no sabia que n'escrivia malgrat que es pot intuïr tenint en compte que un dels trets característics del seu estil,  rau precísament en la brevetat del vers, i en la paradoxa. 

Tanmateix no m'agrada transcriure literalment altres articles, m'agrada modelar-los a la meva manera, i com que segurament no superaria mai l'article original ho deixaré per aquesta nit, aquí. Perquè tinc una estranya malaltia no sé si anomenar-la amnèsia lingüistica, no aconsegueixo trobar paraules últimament per a res. 

us abraço.