CANAL DU MIDI

Hi han paratges, que per força han de contenir l’acompliment d’un somni en les seves entranyes, perquè d’altra forma no s’entendria la bellesa que exalten en el seu exterior. Una màgia que se’n desprèn i et polseja d’ocre les espatlles mentre hi transites.

Aquest és el cas del Canal du Midi, que uneix el riu Garona situat a Tolousse i arriba fins al Mediterrani. L’enclavament del que us en parlo, és situat al seu pas per Carcassone.

Cada any sento la necessitat vital de tornar-hi, com la que deu sentir un esperit vagarejant per la que fou la seva llar.

I encara sento la seva veu remorejant els plataners, que reverencien el pas dels navegants acomboiant les esteles de les barques.

De vegades tanco els ulls, i pus sentir la sentor a flors marcides de l’enclusa, i l’aigua efervescent omplint el dic, i gairebé insconscientment, torno a veure els seus ulls negres i espurnejants i el seu somriure esdentegat, el misteri que amagava sota la jaqueta esmorteïda. Sí, ell duia un compendi de totes les històries locals, i potser el que em va atreure d’ell no era altra cosa que la cusiositat infantil. O la seguretat que quan em mirava era nua davant dels seus ulls, una nuesa de sentiments que em delata cada gest. Potser només era un ens visible per ell.

 El vaig conèixer a la Boulangerie, vàrem anar aq comprar el pa, el senyor del costat va dirigir-se a mi, tot explicant una cosa que vaig intuir graciosa per el somriure i la vitalitat dels gestos, i per empatia, jo assentia amb el cap, i somreia intentant ser-li afí.

Mentrestant ell era al darrere meu, i en marxar el senyor de l’anècdota em preguntà a cau d’orella:- tu ne sais pas *frances?

–         Non, je suis Catalán- Vaig respondre-li jo

–         -Enchanté, je suis bretón-

Aleshores vaig tenir més temps, per observar-lo: anava amb roba vella, duia el cabell llarg, i la barba d’uns dies. Uns ulls negres que no he aconseguit oblidar i una bossa de paper on guardar el vi.

A partir d’aquell moment es convertí en un àngel que m’apareixia entre els plataners, a l’altra llera del riu, sostenint la corda de la barca mentre s’omplia l’enclusa.

A la tornada  vaig sentir la seva veu cridant: -Catalaaaaaaaan, ici ma maison!, vivia en una cabana feta de deixalles, una uralita era el sostre per on vaig imaginar que enfilava la llum de la lluna per les escletxes, pots i llaunes pen jant de totes les parets de la cabana, i les mantes mig desfetes pel pas del temps, i els esgarips de traginar-les amunt i avall.

I cada trobada sentia la s3eva veu, Bon jour Catalan!, i jo li responia rient:-Bon jour Breton!-

I mirant aquella cabana a la vora del riu i la seva cara envermellida pel sol, rostides les mans, i els esquinços de la seva indumentària, vaig pensar que a la fi, sabia que se’n havia fet de Huckleberry Finn.

I cada estiu, retorno a l’espera de sentir la veu que em digui:- Bon jour Catalaaaan! I quan marxo dic suau i a mitja llum:- A revoire Breton!

Hi han paratges, que per força han de contenir l’acompliment d’un somni en les seves entranyes, perquè d’altra forma no s’entendria la bellesa que exalten en el seu exterior. Una màgia que se’n desprèn i et polseja d’ocre les espatlles mentre hi transites.

Si voleu saber el somni, que conté només cal que us deixeu polsejar d’ocre per la tardor del Canal du midi, i potser la remor del riu te la confessa com a mi.