LES BATALLES DE MARIA (EL VAIXELL KOMSOMOL)
iMATGE EXTRETA D'AQUI
Castellò, juliol de 1936.
Jo tenia tretze anys, el meu germà Pepe se’n havia anat amb la quinta del biberó a lluitar contra els Franquistes.
Vaig anar a apuntar-me a les joventuts del partit comunista, em feia molta il•lusió.
Recorde el primer dia que em vaig posar una falda plisà, i la camisa blau obrer que em van donar.
Duia correatge i tot, clar que pistola no. Pero simulat, m’entens?.
Però anàvem a ajudar a lo que fora menester segons dien els del partit.
Aquell dia portàvem uns targetons que havíem fet per tal de fer un petit homenatge als morts del Vaixell Komsomol.
El Komsomol era un vaixell rus, que venia carregat de menjar i d’armament per a bastir l’exèrcit republicà, el van bordardejar abans d'entrar al port de Castellò.
Ni Stalin podia imaginar-se la magnitud de la nostra revolució. Deien que l’aviació Nazi havia bombardejat el Komsomol, van morir tots i d’aquell Barco no va quedar ni el número de bastidor.
Així, pues les xiquetes anàvem a fer propaganda amb eixos targetons. Vaig dirigir-me a un home que passava i li vaig dir:
-Un targetò en homenatge al Konsumol?-
-Me va mirar als ulls, i em va contestar:-Tindrien que tancar-vos a tots, en un altre Konsumol i bombardejar-vos mil vegades-
-Això no serà possible, senyor. Konsumol només n’hi havia un-vaig contestar-li, però amb orgull!
En eixe moment va vindre corrents, en Pascual. Era major i venia a controlar que no correguérem perill les xiques.
I em va preguntar:-que passa Maria?-
-Res, (vaig dir), que el senyor diu que ojalá tinguérem algunes “perres” per a comprar-nos tots els targetons.
L’home em va mirar perquè sabia que jo, era una xiqueta , però si haguera parlat l’hagueren afusellat allà mateix.
Quan Pascual se’n va anar, eixe home amb dos llàgrimes als ulls em va dir:
-Ara bé, dóna-me-les totes-em va dir.
NOTA DE L’AUTORA: Companys valencians, perdoneu-me les faltes ortogràfiques.
He intentat mantenir l’accent fonètic de la meva avia. Evidentment no sé escriure en Valencià i segurament hauré comés algun error.
Intento explicar-lo en català Però tampoc m’acaba de sortir del tot be.
La veu de la meva àvia es aquesta.
La humanitat no coneix partits, ni jo tampoc.
Es a dir, aquesta es només una de les històries de la guerra de la meva àvia, que penjo en compensació, per tantes vegades que les he sentit i no estat capaç de escoltar-les.
El dos d'octubre de 2010, la meva amiga Susana m'ha ajudat a trobar tota la informació que venieu referida en aquests enllaços, corresponen a la pàgina de S.B.H.A (sociedad benédica de historiadores aficionados y creadores.
A aquesta pàgina i a tots els que la fan possible, mil gràcies! heu fet feliç a una servidora i a la seva àvia un dissabte al mati.
Gràcies!!!
Cestello, memòria històrica
deixar-ho escrit és no oblidar-ho :) una sort de tenir una àvia tan espavilada i ella una néta amb tant de respecte :)
ResponEliminaEs com una enciclopèdia, es fascinant.
ResponEliminaEs també analfabeta, i en canvi et recita de cap poesies del segle d'or!.
Es la dona més admirable que he conegut mai.
Gràcies per venir!.
Una abraçada.
Hauríem d'aprendre molt més dels nostres majors. La cultura no sols està en els llibres. La vida -la dura vida- amb el pas del temps, fa que les persones siguen portadores de vivències i experiències que moltes vegades són menysvalorades pels altres. Segurament la teua iaia t'ha ensenyat a veure la vida amb generositat. Jo, desafortunadament, no he pogut: el meu iaio va ser assassinat en aquella guerra.
ResponEliminaPer això val la pena, recordar-lo avui.
ResponEliminaUna abraçada molt gran. Gràcies per quedar-te.
Són vivències que han de restar per escrit. "Bona gent en temps de mal" també és el títol d'un llibre sobre la guerra de Bòsnia i al pròleg parla de la bondat humana com a una cosa que se sobreentén en circumstàncies normals, però que quan vénen mal dades la supervivència depèn de normes ètiques i morals de l'individu. I tot i que no tinguin monuments, carrers ni homenatges les generacions futures han de saber que va gent així.
ResponEliminaUna abraçada
És un gest molt bonic envers ella i un gest molt necessari històricament i èticament: el de donar veu a les veus silenciades tan de temps.
ResponEliminaMolt bé!
La història és bona i has fet bé d'escriure-la.
ResponEliminaM'ha agradat llegir-la.
Olga Xirinacs
tinc a casa tot de papers del pare. va ser de la lleva del biberó i va anar escrivint vivències i records: l'Ebre, el camp de concentració de França, Bilbao...
ResponEliminaperò encara és massa recent per atrevir-me a llegir-ho tot...
El teu escrit, l'escrit dels records de la teva àvia, és magnific molt més enllà dels aspecte purament literari.
Tens sort amb una àvia així.
;¬)*
Si, tinc molta sort!.
ResponEliminaPuc imaginar-me el que et deu costar costar, rellegir les històries del teu pare.
Perqué, l'altre dia quan buscava informació sobre el Vaixell "Konsumol" que no em sonava massa a rus, em vaig fer un fart de plorar, només situant-me al contexte.
Allò més important que li va passar a la meva àvia, fou la Guerra civil.
La marcà com a tots els que han sobreviscut una guerra, i m'he criat amb els personatges alguns guanyadors i altres vençuts i morts.
Una història que començà quan ella, començava a viure de records.
Tinc alguna altra història que penjaré amb aquesta nova secció.
Una abraçada, i moltes gràcies per quedar-te a la Crisàlide.
:)
Collins m'he tornat a emocionar! Ha estat un plaer indagar dins la fascinant memòria de la teva iaia
ResponEliminajo tambe Su, l'escolto i se'm banyen els ulls.
ResponEliminaI això que no l'he viscuda la guerra.
Un relat molt ben transcrit. De vegades és difícil recrear un moment històric viscut per un familiar encara que sigui proper. L'ambientació està molt ben aconseguida i es poden percebre a més dels fets, les emocions i els sentiments d'aquell moment històric que ha marcat a més d'una generació. Enhorabona!
ResponEliminaCopèrnic
humanitat! aquesta dona és intel·ligent, potser va ser groller amb ella però va comprendre en aquell moment el què val una vida, li van salvar a ell.
ResponEliminasalut
És una preciositat...i un privilegi, gràcies Sandra, aquestos testimonis ens fan reprendre la vertadera essència de la vida, allò que sempre perdem de seguida i ens quedem amb bocins de miratges...aquesta dona què és la teua avantpassada de sang, és la nostra, la de totes, la simbòlica, perquè sense dones com elles nosaltres no podirem ser qui som. Gràcies Sandra, pots estar ben 'tova' amb ella.
ResponElimina