PER BÉ QUE EL RIU...

Per be que el riu remorejava en el seu brunzit ascendent. Per bé que els esperits de llum m’assaltaven la inconsciència mormolant:-Allunya-te’n… ets massa bona per ell.

Per be que he apartat totes les peces d’escacs, i les he llençat a terra, La Reina, els alfils, els peons, la torre i els cavalls.


Va deixar-me en escacs mat, la història.


Per bé que he provat de mil maneres d’allunyar-me’n, algun dia hauria d’explicar-te alguna cosa.
Que és el secret que m’ofega i el tel•lur d’incertesa de saber fins a quin punt arriba la meva imaginació.
No entenc cóm, contra tot pronòstic necessites saber de mi, si confinada a ser tan imaginària com inabastable no pretenies res, de res.
Dec ser existencialista perquè no aconsegueixo diluir-te, pel mínim que vas donar-me.
El pitjor es un esvoranc, sense causa ni motiu.
Almenys emmudit, només m’ho deia el riu amb el seu brunzit ascendent.
Seria interessant, d’altra banda d’on ve aquest odi que rau com una font, i que barboteja emergent una bromera de rancúnia.
Si no ens hem fet res, de res.
No hi hauria d’haver res.
No em crec capaç, ni d’atansar la mà per la por a que t’esvaïssis.
A voltes penso que la vida m’ha fet satànica, encara per adorar-te.