LA VOLUNTAT D'ESSER SIMONE DE BEAVOIR. PART PRIMERA.

 

Una de les seves joves amants, Nathalie. Va dir d’ella que era com un rellotge dins una nevera. Naturalment Nathalie estava ofesa perquè no rebia tot l’amor d’ella que n’esperava, però la veritat es que la definició s’hi escau. La gran Simona va planejar sobre generacions de dones, amb l’exemplaritat de la força i la independència. Així era, sembla ser, en la seva intimitat. Laboriosa, precisa, congelada e implacable en la construcció de la seva vida, i amb la seva relació amb l’entorn.

Com altres escriptors, va provar en la seva infantesa, el sabor de la decadència.

Va néixer l’any 1908 a Paris. En una família burgesa amb ínfules de rònega aristocràcia.

El seu avi, era banquer i va declarar un frau que va obligar a tota la família a mudar-se, a un pis miserable, i a prescindir de la vida senyorívola que duien.

El Pare, que era vague i amargat va inculcar en les seves filles un ridícul sentiment de superioritat, amb el patètic menyspreu per la humanitat d’un aristòcrata pobre.

Amb el temps Simona, es va revelar contra els valors burgesos del seu entorn, conservant el sentit elitista de l’existència.

L’altiva Simona, es creia superior a gairebé tot el mon, menys a Sartre, per descomptat a qui venerava probablement molt per sobre del que ell es mereixia.

Quan es van conèixer, ella tenia 21 anys i ell 24. Ambdós es presentaven a l’examen final de filosofia. Ell va quedar en primer lloc i ella en segon.

Però els membres del tribunal, estaven convençuts que la veritable filòsofa era ella, amb comparació amb la seva narrativa, titllada per alguns de “fluixa”.

Sartre, era més creatiu, mentre que Simona era més rigorosa.

Probablement, ella s’hauria hagut de dedicar a l’assaig, però la narrativa era una de les seves poques debilitats femenines.

Un cop, al bell mig d’un ardent romanç amb Nelson Algreen, l’escriptor nord-americà que fou el seu gran amor en la maduresa, Simone el va deixar plantat per tornar a França. Sartre la necessitava per a corregir la seva ultima obra. Quan Simone va arribar a Paris, Sartre havia marxat de vacances amb la seva amant de torn.

Res, ni ella, ni Nelson, ni la seva pròpia vida i obra estaven per davant de l’obra de Sartre. Això exactament es el que ella li va dir a l’estupefacte Algreen, tot alçant-se del llit.

Amb la seva acceptació del paper substancial de l’home escollit, ella entenia que aquest era el Sol, i ella un planeta.

Però el que la converteix en un símbol, fou la capacitat d’ensenyar a la dona de l’època que la dona podia ser en sí mateixa, independentment d’estar amb.

Gràcies a la seva disciplina, fou coneguda amb el sobrenom del “Castor”, per la seva diligència i la rigorositat però no podem negar que la va ajudar la època en la que va viure.

Transcorrien els anys 20, la tecnologia era una llengua de foc que arrasava per allà on passava.

A Rússia els bolxevics semblaven estar inventant-se un futur, Tot just havia acabat la primera guerra mundial, al segle XJX.

Apareixia un nou tipus de dona, emancipada i liberal.

El pols de l’època es manifestava amb tot el seu esplendor a Montarnasse. El barri on residia Simone, per on van passar Trotski, Picasso, Lenin, Modigliani. revolucionant cadascú amb les seves armes, el moment històric que vivien.

Rebentaven obres de teatre i es revelaven contra tot allò que no representava un progrés per al pensament. La cocaïna irrompia en els àmbits psicodèlics com a tendència de moda.

Sartre, es va injectar mescalina, l’any 1935 i en va arrossegar els efectes durant un parell d’anys, perquè deia que el perseguia una llagosta. També l’alcohol, era un factor a tenir en compte.

L’envelliment prematur de Sartre, podia haver estat esdevingut pels excessos als que tenia acostumat el cos, consumia amfetamines, sedants, bevia molt.

Simone, era afeccionada a les pastilles, de fet,  a l’edat que va morir, als (78) tenia cirrosis.

Amb tot i enmig de tanta turbulència, Simone i Sartre, tenien molt clar, que, volien ser famosos i salvar el mon mitjançant la literatura.

El planter d’amants masculins i femenins, i bescanviables de Simone i de Sartre era important, joves delerosos de compartir amb ells els llençols i d’escoltar-los.

De l’obra de la Simone, en destaca l’assaig feminista però també l’obra de publicació pòstuma esta impregnada de polèmica en el moment que es va treure a la llum els diaris íntims, en el que en alguns casos s’opina que els fets estan alterats i les informacions manipulades.

I es que,  com a tot, en la vida. Hi ha dos versions, la imatge d’ells pública, i la percepció de les seves personalitats  que emana de les seves obres.

Es així, com sabem que Sartre era una seductor irreductible que necessitava constantment seduïr totes les dones, emprant com a recurs cartes d’amor, plenes d’enfàtica lirica., Frases repetitives que escrivia a diverses amants a l’hora, i emprava com a recurs.

(Això em recorda a algú).

Simone, memorialista i obsessiva, escrivia sobre les seves pròpies experiències.

Curiosament la transparència i honestedat que proclamaven només era admesa entre ell mateixos.

Tenien pocs amants de la seva edat, els agradaven edats de conquesta més fàcil.

Però al final, l’obra es la que queda.

Ens queda l’obra de dos grans iconoclastes, prosoviètics en època tardana.

Que van saber revolucionar el seu temps,

Foren vius pensadors, capaços de sintetitzar les idees fonamentals.

El feminisme de Beavoir, i l’existencialisme d’ambdós, amb els quals es propugnava una nova moral, atea i lliure trencant tots els estereotips establerts.