EXPLOSIÓ COMPULSIVA

De vegades, vinc de llengua tèbia llepant alguna ferida, pel rostre i pel pit.

Intento encendre't d'espelma i m'apago com un blé a mig complir, i aleshores m'arronso perdo la valentía, m'endinso al cau.

Em sobrevé l'angúnia, un  nus a la gola i al pit.

Ara que has eixorcat el vers que cavalcaba a salvarme, m'he quedat erma a peu d'aigua.

No sé si espero ofegar-me, o simplement que em degoti la vida, com la sang que raja dels canells un cop t'has agermanat.

Majoritàriament per una causa absurda.

 Em perdo en l'Oratge desitjant que s'obri un forat en l'aire, i recobreixi tot amb un emboç d'una altra realitat.

Atansar la  mà en un túnel de  temps, i d'espai per tal de recòrrer a la velocitat de la llum,  mig planeta.

Això em costaria prou,  pateixo de vertígen.

Tot i així voldria veure't els ulls,  ara i deixar d'engolir com una mànega un sentiment que em supera.