LA MEVA DIADA. LECTURA BILINGÜE (1918)

El meu fill ja s'ha aixecat dient:-avui posem la senyera?, perquè portava dues setmanes fent la mateixa pregunta d'ençà que la varem comprar a les Rambles. Al barri es ple de senyeres als balcons.
Quan he arribat a casa ma mare, m'ha estat explicant, que si el discurs polític, i que havia sortit un senyor que es deia Joan.. no se què a dir, un poema, i jo: Margarit mama, noooo aquest no era!.
A la tarda hem anat a cals sogres, m'ha donat per pujar una estona al terrat. Allà el meu sogre hi guarda de tot, artefactes de tota mena, aparells, troços de coses, pots i llaunes que pengen de les parets.
El nen jugava amb la gossa, i jo he vist un moble antic, empolsinat d'aquells que jo reciclaria per casa meva per bonic. El calaix era mig obert, i no m he pogut estar.
A dins hi havia un seguit de quaderns, en un d'ells a la portada posava:"Escuela Nacional de niñas de San Pablo de Ordal, curso académico 1952", una llibreta de cali grafia on la meva sogra en lletra pulida havia escrit: "Maria va a misa", en altra página "Filomena cose muy bien".
Que l'educació fins fa poc era diferent per nens i nenes, ja ho sabia m'ho havia explicat la meva mare molts cops, però jo reconec que sovint desconecto i la sento llunyana.
Aleshores he trobat aquest llibret.
lectura BILINGÜE, en obrir la primera pàgina veig: -4ª edició, 1918, per Salvador genis-
Es un llibret on en una pàgina hi ha un text en català antic i la seva traducció al castellà en la següent.
També en la primera pàgina hi ha escrit. "Texto aprobado por el tribunal eclesiastico", que ja d'entrada fa una mica de por.
Però tot i així, trobo aquest text preciós sobre la nostra llengua.
Dedico aquest post a en Salvador Genis, i perquè sempre em sento catalana. Però avui amb més emoció. Cito:

XVI. LA LLENGUA CATALANA

Cada poble s'aferra de tal modo a la seva llengua, que no seria possible arrancarlhi sens arrancarlhi'l cor. Aquesta llengua que's mama en els pits de la mare, se barreja ab sa nostra sanch y arrela en nostres entranyes. Aquesta llengua es tota nostra historia y tota nostra vida; no es un accident, es la essencia mateixa de nostra individualitat. Vol dir per' cada hu, els jochs de la infantesa, les il.usions de la joventut, les caricies de la mare, els consells del pare, els contes de l'avi, les gracies dels fills, les expresions de la familia, les confianses de la amistat, els dolsos moments y les hores amargues de l'existencia.Y cuan un poble te historia, y una gloriosa historia, vol dir mes encara: vol dir la honra y la dignitat, vol dir la veneració dels avantpassats, l'agraiment a llurs gestes inmortals, l'etern recort dels exemples que'ns donaren. Y renunciar a tot aixo, ¿pot esser may signe de progres?. No: el poble que tal fes se suicidaria y se deshonraria per sempre.
¿S'han fet les llengües per servir exclusivament a la inteligencia?, o han d'obeir també al sentiment i a la voluntat?, ¿D'ahont venen sino, tantes irregularitats en totes elles?. Si fossin obra dels gramatichs, la inteligencia sola les hauria regulades, y no servirien més que per entendrens; mayper fernos sentir y obrar conmoguent fortament l'ànima. Aleshores no hi haura tantes dificultats per adoptar una llengua universal. Més el sentiment y la voluntat, es a dir; l'especial manera de sentir y obrar que es la fesomia distintiva dels pobles, han introduit en totes elles excepcions y regularitats sens mida. Y d'aqui ve que'l caracter particular de cada poble se transparenti més ò menos, en sa llengua, y que per lo tant, sigui aquesta l'instrument més apropiat per expressar, lo que pensa, lo que sent, y lo que vol el poble que la parla.
Lo mes difícil al parlar una llengua estranya, es despendre de la costum de pensar,y sentir segons la pròpia lo que fa que encara que les paraules que s'usin siguin castisses se conegui sempre que no es parla la llengua materna.