NO PARLIS AMB DESCONEGUDES

-Els tomàquets que siguin ben veeerds!- digué L’àvia des de la finestra, mentre ella posava un peu al pedal de la bicicleta rosa pàl·lid, que li havien dut els reis. Ella, però, l’hagués volgut vermella.

Tenia nou anys.

Cada estiu pujava a la masia dels avis, perquè els pares treballaven, i així passaven junts els estius els sis cosins.

S’alçaven a les vuit del matí, es dutxaven per torns i s’asseien al menjador a prendre junts la llet. Després, s’asseia a la cuina a preparar la llista de la compra amb lletra gran i arrodonida, perquè l’àvia era analfabeta i no sabia escriure, dictava frenèticament mentre ella intentava apuntar tots els detalls.

La carretera fins a L’estanc era una pendent fantàstica per a gaudir de la fresqueta matinal amb bicicleta, gairebé 3 km de carretera secundaria amb unes poques cases al voltant i sense trànsit.

Cal Rafecas (L’estanc) era una botiga que semblava emergida d’un naufragi, tenia un mostrador de fusta fosca, alt, d’on la nena podia veure: objectes per a tabac,havans, i des d’on observava la vitrina expositora d’articles

d’escriptura, sempre s’encantava mirant un bolígraf color jade que penjava d’una cadena de plata, i pensava que algun dia tindria aquell bolígraf a

l’escot com una gran escriptora. Just al davant del mostrador,hi havia un altre de més modern atapeït de xarcuteria, als prestatges tota mena de viandes, i per arrodonir, el terra era envaït de caixes de fusta plenes de verdures.

El camí de tornada, es feia feixuc, amb el pes de la compra a la cistella de la bicicleta i les bosses de pa, basculant del manillar. El pa no l’apuntava, sempre era un rodó de quilo i sis llonguets per berenar.

A un km i mig de casa, s’aturava, treia la cantimplora i bevia una mica, o s’asseia a l’ombra dels pins.

Aquell dia el pes del sol queia sobre les seves espatlles, i s’assegué com sempre en la pedra que li servia de tamboret natural. El descampat era al costat d’una casa gran, que tenia un terreny tancat.

De seguida va sentir una veueta que venia del darrere de la reixa de la casa, un intent de conversa banal a crit.

-Nenaaaaaaa, quina calor oi?-

Ella respongué:-sí, deunidó!-.

-Tots els dies que et veig passar, carregada, bici amunt i bici avall!-.

En aquells moments ella s’hi havia acostat a la reixa, la veueta era la d’una senyora molt gran. Era menuda, molt prima i duia els ulls esgarrapats per les urpes del temps, que espurnejaven en blau oceànic. El cabell nivi, el duia lligat al clatell, per vestit una bata a quadres amb puntes a l’escot.

-Sí, vaig a comprar per casa, que soc la gran i els avis no tenen cotxe-

-clar, perquè no passes un momentet i et refresques?, tinc una piscina-

-No sé si hauria, a casa si arribo tard..., i no duc banyador-

-Passa dons i prendràs amb mi una tassa de xocolata, vols?-

Agafà les bosses i travessà la porta de la reixa, mentre recordava alguna frase de l’avia,-si entres a un lloc no et deixis les bosses fora que te les robaran-.

El jardí era molt gran, van caminar fins al llindar de la porta arrossegant la bicicleta.

-Vine, vine maca- digué la senyora:-Em dic María.

Just entrant per la porta començà a observar els mobles senyorívols del menjador eren mobles foscos, amb panys de ferro forjat. Dues vitrines totes plenes de Porcellana, a la dreta veié un marc ovalat de plata penjat a la paret. La imatge era la d’un senyor en blanc i negre de mirada de vidre i galtes grises d’una tonalitat més forta. Observa la clenxa al mig de la foto.

-Sí, es el pare- digué la Sra. Maria.

Reposant sobre els mobles hi havia mantellines de ganxet, que penjaven de cada un d’ells, i al centre de la taula un gerro molt gran ple de flors fresques.

-Seu maca, seu. Si que portes verdures. Amb la quantitat que en tinc jo!, visc sola amb el meu fill i no ens l’acabarem pas tota. A partir d’ara si et fa falta verdura t’emportes de la meva, que nosaltres no sabem que fer-ne.-

-Moltes gràcies- respongué.

A la butaca on s’hi va seure, hi havia un cabdell de fil per a fer ganxet, i la nena callada es quedà mirant aquell bocí de llana a mig fer des d’on penjava el ganxet.

La Sra. Maria, li explicà:-Si, em passo els dies fent ganxet, i a tu que t’agrada fer?-

-llegir- digué la nena.

-A mi també, vine t’ensenyaré una cosa...-

La nena la seguí per un passadís llarg i arribà a una sala plena de llibres de dalt a baix, es quedà astorada observant tots els prestatges. Mentre la Sra. Li preguntava:-Quin llibre t’estàs llegint?-

-Peonia- digué la nena

-Ai, aquest no el conec, saps quin es el meu llibre preferit?-

La nena va fer un gest negatiu amb el cap.

-La plaça del diamant!, de la Mercè Rodoreda, la coneixes?, i es clar que no ets molt petitona però quan siguis gran te l’has de llegir, es una historia preciosa que passa a Barcelona-.

-Ho faré, hauria de marxar sinó la meva àvia patirà-

-I tant nena, però vine quan tornis de comprar i xerrarem una miqueta, d’acord?-

-sí.-.

Durant aquelles dues últimes setmanes de Juliol, la nena passà a fer una visita diària a la Sra. Maria.

Cada dia es repetien les bosses de verdura, de primer seguien la necessitat de la llista, però al final la Sra. Maria li va posar més del compte.

En arribar a casa, l’àvia tot repassant el tiquet, (era analfabeta però no li mancaven 100 pessetes), s’adonà que hi havia massa verdura, i li preguntà directament:- d’on surt tanta verdura?-

-Me l’han regalat, iaia-

-Qui, i perquè-

-La Remei de l’estanc, que en te molta, a Barcelona no regalen res però aqui sí, iaia-

-La Remei?, però si es una carera!-

-Donçs mira...-

-Molt be, demà mateix baixaré a agrair-li-

-No cal iaia, ja li dono les gràcies per tu-

-Haig de baixar a fer uns encàrrecs-.

La nena s’enretirà, s’assegué sota el cirerer, pensant que davant la clientela la Remei, es faria la cofoia i no s’adonarien de res.

A l’endemà l’avia va baixar al poble a comprar quatre coses, i es dirigí directa a Cal Rafecas.

-Bon dia!- digué.

-Déu vos guard!- li contestaren.

En arribar el seu torn, i quan la botiga era mig buida, l’àvia li espetà directament a la Remei:

-Moltes gràcies per la verdura, tot un detall!-

La Remei va fer un somriure estrany, mentre no sabia ben bé que dir.

-De res, Mercè per això estem...-

-Ja m’ha dit la nena que en teniu molta, i que no sabeu que fer-ne-

-si- va dir mentre empal·lidia i mirava amb ulls aterrats la resta de la clientela, pregant perquè ningú demanés.

En arribar a casa, l’àvia havia percebut perfectament l’engany.

La cridà immediatament: -vine aquí!, vull saber ara mateix d’ on ha eixit eixa verdura!-

-Me l’ha donat la Sra. Maria, iaia-

-Qui es la Sra. Maria?-

-Es una dona que viu sola amb el seu fill, però jo no l’he vist mai. Quan passo després de comprar li faig una miqueta de companyia, i em regala la verdura-

Li esclatà un mastegot que li envermellí les galtes, la fúria l’impedí emergir la llàgrima i cridà:- Jo no he fet res mal fet!, només li faig companyiaaaaaaa-.

-Ja t’ho explicarà ta mare, això!-

Aquella nit la mare la cridà altre cop, i li digué:- Explica’m qui es la Sra. Maria-

-No t’ho ha dit la iaia?, es una senyora gran que viu sola amb el seu fill que no he vist mai i em deixa llegir els seus llibres, i em va voler convidar a una tassa de xocolata que al final no varem prendre perquè es va enrotllar!-digué cridant i cansada de repetir el mateix.

Un altre mastegot, impactà a l’altra galta, la mare era esquerrana.

-Estàs castigada tot l’estiu sense veure les amigues, i amb aquesta Sra. Maria no la veuràs mai mes, entesos?-

-Entesos, però: jo no he fet res mal fet!-

La nena se’n anà a l’habitació de les cosines, a estirar-se a la llitera, per amagar les llàgrimes al darrere de la coberta de Peònia, al cap de poca estona va entrar la mare i s’assegué en silenci.

-Filla-

-si...-

-No parlis amb desconegudes, no saps si aquella dona esta malalta, podria haver-te tancat en una habitació, o haver-te posat alguna cosa a la xocolata, qui sap..., encara ets petita per fer aquestes coses-

-La nena esclata en un plor controlat, dient: només faig el que m’heu ensenyat, vas dir-me que a la vida si ets bona, només et torna coses bones, i jo no he fet res mal fet, hauries de veure com riu, explicant-me coses!-

-si, carinyu, si estic orgullosa de tu, però quan siguis mare ho entendràs-

Aquell estiu va ser somort, la nena anava amunt i avall de la casa, de vegades escoltava música i ballava una estona, d’altres feia els deures, i d’altres llegia. Però sempre en silenci.

No podia parar de pensar en la Sra. Maria, que estaria esperant-la a la reixa, ella havia de prendre un altre camí.

A l’estiu següent, en deixar les bosses a l’habitació. Agafà la motxilla de l’escola i digué:- Iaia!, me’n vaig a la Biblio a fer els deures!-

-D’acord, prens als teus cosins!-

-No, que no em deixen concentrar!-

Va posar un pedal a la bicicleta i marxà pendent avall, directa a la pujada del Torrents que era on estava la casa.

S’assegué a la pedra, i observà les finestres, esperant veure algun rastre de vida. Al poc de temps, aparegué un senyor amb una camisa de màniga curta a quadres i texans, duia un barret de palla, i netejava les herbes que naixien entre el paviment.

S’acostà i mirà per la reixa, el senyor tenia els mateixos ulls, i finalment li preguntà:- senyooooor!-

L’home s’acostà encuriosit, i ella continuà:

-Com esta la Sra. Maria?-

-La Sra. Maria era la meva mare, i va morir fa tres mesos a L’Hospital Comarcal-.

-Ho sento- digué ella.

Agafà la bicicleta i marxa, pedal.lant amb totes les seves forces mentre el vent s’enduia les llàgrimes.

Mare, soc mare i ho entenc. Però jo no havia fet res mal fet.

Maria, estic llegint la Plaça del diamant.