MACBA EL TEMPS COM A MATÈRIA.
Companys, i companyes, gràcies pels comentaris. Al final marxo dilluns.
I com que ja em coneixeu no m'hi puc estar d'explicar-vos com ha anat la meva visita al Macba, aquesta tarda. La veritat es que he dut a la família un xic enganyada, el meu home es pensava que anava al Museu d'Història Natural, i el nen a l'Aquarium.
No ha estat fins que ens esperàvem a l'entrada que el meu home ha dit:-Un moment, aquí posa Museu d'Art Contemporani de Barcelona- i el nen:-Mama no estan els dibuixos dels taurons-.
He fet un cop d'estat subversiu i subtil, però es que ja em toca.
A la primera obra de Francesc Torres (Artista català fincat a Nova-York).
La construcció de la Matriu, el meu home ja ha posat cara de póker, no ha estat fins mes tard que un cop analitzada l'obra, se li ha encès l'interruptor de l'abstracte.
Jo no sé mai perquè ja el duc posat. Es una obra preciosa, alamillor ja ho heu vist, però es un home projectat en llum sobre un monticle de terra ple de bales, on reposen una bíblia i el llibre de Marx, reflectint la necessitat de l'home de creure. Penja a mes unes tisores simbolitzat el part.
Després ens hem endinsat en la visió sobre la comunicació a finals dels seixanta de
David Lamelas (Argentina, 1946),
L'Artista amb un muntatge de deu televisors sense senyal, llença un missatge reflexiu, sobre el sentit de les comunicacions en un moment històric en la que era (per a ell) prou manipulada.
La revolució Artística contemporanea que va marcar un abans i un després històric, ja que ells van deixar de centrar-se en l'elitisme dels museus, per a emprar l'art com a eina de sociabilització i de canvi en el pensament.
M'ha encantat a mès, l'obra de Judith Barry. En entrar en la sala, se sentia un soroll de fons. Un brunzit molest, la foscor omplia la sala, i hi havia un video wall enorme, en el que es podien veure dos televisors com a dos finestres. Ja que el video wall era una panoràmica dels suburbis urbans de Nova York. En les imatges es podien veure rostres, una dona amb dos ulls plens de tristesa, i una parella.
Quan la guia ha començat a parlar, explicant l'obra deia:- Si us hi fixeu aquest soroll de fons representa...- i li he dit:- la por i la solitut-. Efectivament, la foscor, el brunzit representava com som d'al.liens al dolor dels altres, quan podem sense pudor observar-los.
A l'altra part del Video wall, l'imatge externa de les finestres. Però no he pogut evitar fer paralel.lismes amb el papallones. El cas es que aquesta artista sostè que el principal problema es l'arquitectura en les grans ciutats, construïm un tipus d'edificis que no permeten la sociabilització.
Per acabar, l'obra de Joan Jonas. Amb una magnifica reflexió de com l'història manipula les dones per model.lar segons els interessos. L'obra es basava en denunciar el fet que la Guerra entre grecs i Troyans, no va ser pas per Helena, sinó com totes les guerres per interessos econòmics.
Una tarda magnífica, perquè el meu fill pobre estava atemoritzat, i m'ho he empassat tot!
Hi tornaré, no me l'he acabat ni de bon tros!
I com que ja em coneixeu no m'hi puc estar d'explicar-vos com ha anat la meva visita al Macba, aquesta tarda. La veritat es que he dut a la família un xic enganyada, el meu home es pensava que anava al Museu d'Història Natural, i el nen a l'Aquarium.
No ha estat fins que ens esperàvem a l'entrada que el meu home ha dit:-Un moment, aquí posa Museu d'Art Contemporani de Barcelona- i el nen:-Mama no estan els dibuixos dels taurons-.
He fet un cop d'estat subversiu i subtil, però es que ja em toca.
A la primera obra de Francesc Torres (Artista català fincat a Nova-York).
La construcció de la Matriu, el meu home ja ha posat cara de póker, no ha estat fins mes tard que un cop analitzada l'obra, se li ha encès l'interruptor de l'abstracte.
Jo no sé mai perquè ja el duc posat. Es una obra preciosa, alamillor ja ho heu vist, però es un home projectat en llum sobre un monticle de terra ple de bales, on reposen una bíblia i el llibre de Marx, reflectint la necessitat de l'home de creure. Penja a mes unes tisores simbolitzat el part.
Després ens hem endinsat en la visió sobre la comunicació a finals dels seixanta de
David Lamelas (Argentina, 1946),
L'Artista amb un muntatge de deu televisors sense senyal, llença un missatge reflexiu, sobre el sentit de les comunicacions en un moment històric en la que era (per a ell) prou manipulada.
La revolució Artística contemporanea que va marcar un abans i un després històric, ja que ells van deixar de centrar-se en l'elitisme dels museus, per a emprar l'art com a eina de sociabilització i de canvi en el pensament.
M'ha encantat a mès, l'obra de Judith Barry. En entrar en la sala, se sentia un soroll de fons. Un brunzit molest, la foscor omplia la sala, i hi havia un video wall enorme, en el que es podien veure dos televisors com a dos finestres. Ja que el video wall era una panoràmica dels suburbis urbans de Nova York. En les imatges es podien veure rostres, una dona amb dos ulls plens de tristesa, i una parella.
Quan la guia ha començat a parlar, explicant l'obra deia:- Si us hi fixeu aquest soroll de fons representa...- i li he dit:- la por i la solitut-. Efectivament, la foscor, el brunzit representava com som d'al.liens al dolor dels altres, quan podem sense pudor observar-los.
A l'altra part del Video wall, l'imatge externa de les finestres. Però no he pogut evitar fer paralel.lismes amb el papallones. El cas es que aquesta artista sostè que el principal problema es l'arquitectura en les grans ciutats, construïm un tipus d'edificis que no permeten la sociabilització.
Per acabar, l'obra de Joan Jonas. Amb una magnifica reflexió de com l'història manipula les dones per model.lar segons els interessos. L'obra es basava en denunciar el fet que la Guerra entre grecs i Troyans, no va ser pas per Helena, sinó com totes les guerres per interessos econòmics.
Una tarda magnífica, perquè el meu fill pobre estava atemoritzat, i m'ho he empassat tot!
Hi tornaré, no me l'he acabat ni de bon tros!
Em fas una enveja increïble, m'agraden molt aquest tipus de visites. Pensava que estaves desconectada, però ja veig que no.
ResponEliminaContinue llegint el papallones, ja t'escriuré.
B7s