EMILI DICKINSON

EMILY ELISABETH DICKINSON

10-12-1830/15-05-1886 Amherst (Masachussets)

Absolutament genuïna, gaudi molt poc del seu èxit en vida tot i que per alguns es considerada com la creadora d'una tendència en la poesia contemporània americana del segle XIX, juntament amb Walt Withman, Edgar Allan Poe, Ralph Waldo, de tarannà i estil completament oposats.

Durant tota la seva vida es relacionà amb escriptors que considerava mes savis que ella, per tal d'assolir coneixements, però gairebé sempre aquestes relacions eren epistolars.
Es coneix ben poc de la seva vida privada, totes les fonts coincideixen en que vivia hermèticament i de forma introvertida.

Tot i que Dickinson va ser una escriptora prolífica, les seues úniques publicacions durant la seua vida van ser deu dels seus gairebé 1.800 poemes i una carta. Els poemes que li van publicar solien ser corregits de manera significativa per adaptar-se a les regles poètiques convencionals. Els seus poemes eren únics per a la seua època; contenen línies curtes, normalment no tenen títol i sovint utilitzaven rima imperfecta, així com un ús de les majúscules i la puntuació no convencional..Molts dels seus poemes tracten temes de la mort i la immortalitat (dos temes recurrents a les cartes als seus amics), l'estètica, la societat, la natura i l'espiritualitat.

Tradueixo una carta que va enviar a Thomas Wenthwort Higginson, al que ella anomenava " mestre".

Estiu de 1861


Mestre: Si vostè veiés com una bala atansa a un ocell, i ell li digués que no esta ferit, potser ploraria davant de la seva amabilitat, però amb tota seguretat dubtaria de la seva paraula. Una gota més que taca la ganivetada al pit de la vostra Margarida. Déu em va crear, mestre, no vaig ser pas jo. Jo no sé com va passar, va construir el meu cor en mi, cop a cop, va créixer més que jo i així em vaig quedar... com una mare petita amb un fill gran. Em vaig cansar de carregar amb ell,
M'he assabentat que hi ha una cosa que se'n diu Redempció, alguna cosa que fa descansar a homes i a dones,se'n recordara que li vaig preguntar per ella: vosté m'ha donat alguna cosa diferent,
vaig oblidar la Redempció, (no li vaig dir per molt de temps, perquè sabia que vostè m'havia canviat),i estava cansada, -em sento més vella, aquesta nit, mestre-. Però l'amor es el mateix i també ho es la lluna i la mitja lluna.
Si la voluntat del senyor haguera estat que respirés on vostè respira i trobés el lloc per mi mateixa en plena nit, si mai podré oblidar que no estic amb vostè, ni que la tristesa i el fracàs estan mes aprop que jo, si desitjo amb una força que no puc reprimir que sigui meu el lloc de la Reina, l' amor de Plantagenet es la meu única disculpa.
Aquestes coses son sagrades senyor, les esmento amb veneració, però les persones que preguen i s'atreveixen a dir en veu alta: Pare!...
Vostè afirma que no li explico tot, però la Margarida confessa no desmenteix.
El Vesubi no parla , i L'Etna tampoc. Una sola síl.laba va dir un dels dos fa mil anys i es va engolir Pompeia. Després no es va atrevir a mirar al mon a la cara, -"vergonyosa Pompeia"-.

-Li parlaré del desig-. Sap el que és un parasit, veritat?, vostè ha sentit l'horitzó, oi que si?. I el mar no es va apropar mai tant a vostè com per fer-lo ballar?. No sé que es pot fer però: gràcies. Mestre.

Si tingues barba a les galtes com vostè, i vostè pètals de margarida, i es preocupés molt per mi..Què seria de vostè?, podria oblidar-me en la lluita o en el vol o en la terra estranya...?.

Solia pensar que, quan em morís podria veure'l, així m'hauria de morir tan ràpid com fos possible. Però "la corporació" també ho farà, de manera que el Cel ja no será aïllat. Diguem que esperaré per vostè, diguem que no necessito anar amb qualsevol estrany al per a mi país desconegut. He esperat molt temps, mestre, però encara puc esperar més, fins que el meu cabell color avellana esdevingui esquitxat de blanc , o vostè empri bastó. Aleshores podria mirar el rellotge i si el dia està en un ocàs llunyà.Podem temptar la sort en el Cel. (...).

¿Què faria vostè en mi si vingues de "blanc"?, te vostè la força per donar-li vida?. Vull veure'l més, Mestre, que es tot el que anhelo en aquest mon, i el desig lleugerament alterat serà l'únic en el Cel.Pot venir a Nova Anglaterra aquest estiu?, vindria a Amshert?, li agradaria venir mestre?, podria perjudicar-nos el fet que ambdós siguem temeraris de Deu?. Li desilusionaria la Margarida, mestre?. No, No ho faria. Seria un consol Etern, només mirar el seu rostre mentre mira el meu, aleshores podria jugar als boscos fins al crepuscle, quan vostè em porti on es pon el Sol, i ningú pugui trobar-nos, fins que la veritat vingui i la ciutat en vagi plena. Em dirà si ho farà?. No pensava dir-ho però... vostè no va venir a mi de "blanc", tampoc em va dir perquè...

No soc una Rosa, tot i que m'he sentit florir, ni un ocell, tot i que planegi per l'Eter.

M'ha semblat una carta tan bonica, que no he pogut més que traduïra mentre la llegia en veu alta. De fet una biografia per a mi no te gràcia si enganxo el Vikipèdia, així que, m'ha abellit després de llegir molt o el que hi ha, de la seva poesia, endinsar-me en ella des d'una altra perspectiva. Podeu trobar la seva obra a la Xarxa, però jo he decidit trobar els seus sentiments.

Poesia