LITERATURA EN FEMENÍ

Una amiga, m'ha deixat uns articles publicats pel pais. En una col.lecció dedicada a "HISTORIES DE DONES". De la mà de Rosa Montero, m'endinso en la vida real de les germanes Brontë, Charlotte, Emily, i Anne. autores de llibres com cumbres borrascosas, o Jane Eyre.
Abans d'ahir el sodollar del tren m'extrapolà a la sotregada vida de Simone de Beuvoir i de Sartre.
Avui, amb un ull al meu menut, i l'altre a aquest article, m'assec al parc.
Mentre gaudeixo dels xiscles infantils i de les rialles dels companys de joc del meu fill que semblen estrenar aquests balancins de l'ultima volada.
Sota aquesta banda sonora em perdo a Haworth.
Haworth es un poblet téxtil pertanyent a Yorkshire, (nord D'Anglaterra). On vivien 4.600 habitants en la seva majoria, de classe treballadora on la lluita consistia a subsitir d'entre la fam i la misèria de principis de segle XIX.
Es, a més, el niu on van néixeri criar-se les germanes Brontë.
La mare va tenir sis fills: cinc noies i un noi. en el transcurs de set anys, però en donar a llum la petitona va desenvolupar un cáncer d'estomac que la va exhaurir en set horribles mesos de dolors insofribles.
El pare, Patrick Brontë, era un pastor evangelista ultraconservador, autoriari i sec. Que es veié absolutament engolit per les circunstáncies, inmensament pobre. L'Irlandés (un altre factor que no l'ajudava molt), no savia ben bé com pujaria sol la seva familia.
Decidi invertir tot el que tenia en l'educació de Branwell, qui per ser noi tindría, segurament més possiblitats.
La rectoria de Haworth, on vivien fou un cau d'histories on els nens, fugien de la realitat i es perdien en un mon paral.lel.
Els sis, escrivien histories conjuntes i desenvolupaven el seu joc simbólic mitjançant l'inmersió en les seves realitats.
El material que empra un escriptor per a definir les seves histories no es més que una percepció íntima de la seva realitat.
Així fou com Branwell, fou enviat a un internat de categoria, mentre les nenes anaven a parar a Cowan Bridge.
Cowan Bridge era un centre, de condicions humanes insalubles, on la disciplina s'impartia rebassant el limit de l'excentricitat.
Un escorxador de nenes on les feien pagar una condemna per la seva existència.
Maria, la mes gran, fou perseguida amb escarni per una mestra sádica que no la deixà tranquila, ni en les acaballes de la seva vida, quan la tuberculosi, amb once anys la consumia fins a l'extenuació.
Així donçs, Maria va haver de morir, com una altra nena al centre, si es que se li pot dir centre. Per a que el seu pare tregués d'allà a les seves germanes.
De les 53 alumnes de Cowan Beidge, aquell any, once van ser retornades a les seves respectives llars de les quals, sis van entrar per la porta essent uns cadàvers.
Sort que l'internat el subvencionava l'esglèsia, però cal recordar que el clavegueram no va arribar fins al 1855, i això era molt abans quan els carrers eren reguers d'aigües fecals portadores, i verinoses de tifus, tuberculosi i colera.
Patrick,va treure a les seves filles en ser alertat per altres pastors d'altres esglesies, i aixi la rectoria va tornar a ser un cau d'històries.
Però alguna cosa havia trencat el tel d'ilusió per esciure de la familia, i era l'enyor cap a Maria, qui els havia fet de nena mare, i aqui van veure patir fins a la mort.
Diuen que aquest dolor les traumatitzà, i que batega rere les seves respectives obres.
L'ultraconservador Patrick, independentment de les seves conviccions politiques, no era gens convencional.
Les alentava amb temes d'actualitat, incitant-les a debatir en les gèlides i famolenques nits d'hivern.
Un dia, va regalar un cuadern de notes a Charlotte, a la que se li va iluminar els ulls.
Exemptes d'afecte del pare i de la mare, van creixer protegides pel seu mon infantil i clos, on no entrava ningú.
Elles savien que tenien negat per condició ser escriptores. Que estaven relegades a ser unes mal pagades institutrius d'alguna familia burgesa.
Van escriure llibre minúsculs amb lletra microscópica, que reproduien les cróniques d'Angria i Goldan.
Angria fou escrita per Charlotte i Branwell, mentre que Goldan ho va ser per Emily i Anne.
Els germans respectaven les decisions envers als personatges, així si algun o alguna casava o matava a algú, el seguënt ho havia de respectar.
Esclatava la revolució industrial a Haworth, creixia la mortandat infantil fins a un 41 %.
L'atur era el pà de cada dia perque es començava a substituir la mà d'obra humana per la última generació de máquines textils.
Va sogir Ned Ludd, un sindicalista que acèrrim al lloc de treball, només podia lluitar contra la fam i la miseria, d'aquesta manera. Creant un partit sanguinari per a la defensa dels seus llocs de treball. Els luddistes començaren a segrestar empresaris, cremar fábriques i matar a aquells que defenien la revolució industrial.
Els carrers de Haworth duien la agitació, de la confussió del l'aconteixement històric en el que ,el progrés feia trontollar l'estabilitat económica del poble.
Reguers d'aigues verinoses portadores de tifus, tuberculosi i cólera es barrejaven amb la sang vessada fruit de la histéria.
Branwell va resultar el fracàs absolut de la inversió malmesa del seu pare.
Va decidir ser escriptor, pero no va escriure més, després volia ser retratista però va durar set mesos.
Egocèntric, cregut, malfainer, alcoholitzat i gran cosumidor d'opi.
Comencà a treballar com a tutor d'una familia burgesa, però va ser acomiadat als dos anys. Per fer xantatge a la senyora de la casa, que li duia diset anys, i de la que va esdevenir un ruin amant.
Va morir als 31 anys, el 24 de septembre de 1848, sense saver que un any abans les seves germanes havien publicat algunes noveles.
Agnes Grey per Anne Brontë va ser publicada amb el seudònim de Acton.
Jane Eyre de Charlotte amb el de Ellis, i la fantastica "cumbres borrascosas" per Emily qui es batejaria com a Currell Bell.
La novela, cumbres borrascosas, va ser catalogada de grollera.
Les germanes patien molta miopia, s'autoconsideraven lletjes, no es relacionaven amb ningu.
Però cultes, inteligents, pobras, i venint d'un passat de Cowan bridge, no tenien un panorama massa afavoridor, per la época. Emily patia anorexia.
La mort de Branwell fou un descans, patía delirium tremens i tenia atacs de violència que feien que la seva familia dormís esglaidada sota el vent erm de la rectoria.
La tuberculosi acabà amb Branwell, que va ser qui va contagiar a Emily. Ella, queja era feble per l'anorexia s'apagà tres mesos mes tard a l'edat de 30 anys, precedint a Anne qui va també sucumbir a la tuberculosis cinc mesos mes tard a l'edat de 28 anys.
Anne demanà a Charlotte que l'acompanyés a morir a Scarborugh, per acomplir un somni personal.
Charlotte, sola i desesperada asummi l'autoria de Jane Eyre.
S'enamorà obsesivament del seu guapo editor, George Smith a qui li confessa el secret dels seus sentiments, tot un atreviment per les senyoretes de mitjans de segle, i George Smith va casar-se amb un altra.
Charlotte va escriure-li una carta, gélida i breu que em vé de gust reproduïr, cito:
Estimat senyor:
En els grans moments de felicitat i de dolors les paraules de simpatia han de ser poques.
Accepti, al menys les meves felicitacions.
Charlotte Brontë.
Poc savia ella en aquell moment que un mes, més tard es comprometria en matrimoni amb Arthur Bells Nichols, el jove pastor ajudant del seu pare. Que li professava molta admiració i l'estimava amb delicadesa.
Aquesta felicitat se li escapà com una fruita de gas, quan creient que estava embarassada el metge li confirmà que tenia febre tifoide, i es reuní amb els seus germans a l'edat de 39 anys.
La rectoria de Haworth es ara una casa museu, on estic segura que si mai tepitjo veure els faldons i les sinagues, esmorteides de les nenes, i sentiré aquesta remor infantil on m'ha extrapolat el parc.