EL SALT

Així amb els genolls flexionats, i els dits fregant l'abisme. Perdo la visió de la fondària, tan sols puc gaudir de l'esponjositat que m'espera fixant la mirada en l'instant, lluny de voler arrecerar-me en ficcions més enllà de la vida d'un dia.
Arquejo les esquenes per equilibrar el pes i d'un salt... soc a ras d'un hortizó d'alumini, suro, ingràvida amb la lleugeresa d'una ploma, fent ziga-zagues horitzontals.
desfaig el cabdell que he anat esfilagarssant, petjada a petjada dins la gota de mercuri que penjava de la branca de l'arbre.

Que, s'ha estimbat, densa pel pes de les emocions que bateguen rere els 110 poemes que la comformen.

Amb la interioritat en quart mimbant.Deixo que el bri d'aire em faci la pell de vellut, ja, els mots no podrán esgarrapar-me l'ànima.