NO EM DOL

No em fereix el crit,                                                          

sinó el costum antic

de convertir-lo en ordre.

La paraula alçada

veritat d'artifici

i la mirada que exigeix

capbaixa i renúncia.

No em fereix el silenci,

sinó la seva intenció oculta:

aquesta porta closa

que espera la meva espera.

Han dit: calla.

Com si el vent pogués emmudir-se,

com si la mar demanés permís

per arribar a la costa.

Han dit: prou.

Però mai al tro,

mai a la roca,

mai a la mà invisible

que colpeja l’aire amb fredor de paraula.

I jo,

que he sostingut urgències alienes,

hores sense nom

i favors sense memòria,

he après una veritat senzilla:

la dignitat no s’alça en crit,

però tampoc s’agenolla.

Per això continuo.

No per damunt de ningú,

ni rere de ningú.

Continuo sencera,

amb la veu quieta

i la mirada ferma.