desfogament instantani

Et prendria les mans per explicar-te els silencis, aquest buit d’infinit que no s’acaba mai d’encaixar i que, tanmateix, s’obre dins meu amb una violència quieta.

Hi ha una ràbia silent, però esquitxa quan et veig. No és contra tu del tot, és contra la forma en què encara apareixes com si res no hagués passat.

De vegades voldria fondre’m en l’espai, desaparèixer en una matèria sense contorn. Potser també seria necessari per a tu: aquesta absència que no demana explicacions.

Si pogués dir-te que no et cal cap complement per ser res més que el que ets… però això ja ho sé, i no canvia res. Et vaig veure l’ànima pel forat de la camisa, com una fissura mínima en la superfície correcta del món. I encara ara em pesa la impossibilitat d’haver-ho sabut massa aviat.