DESFOGAMENT INSTANTANI

Et prendria les mans per explicar-te els silencis, aquest buit d’infinit que mai no acaba d’encaixar i que, tanmateix, s’obre dins meu amb una violència quieta.

Hi ha una ràbia silent que esquitxa quan et veig. No és del tot contra tu, sinó contra la forma en què encara apareixes com si res no hagués passat.

De vegades voldria fondre’m en l’espai, desaparèixer en una matèria sense contorn. Potser també seria necessari per a tu: aquesta absència que no demana explicacions.

Si pogués dir-te que no et cal cap complement per ser res més que el que ets… però ja ho sé, i no canvia res.

Et vaig veure l’ànima pel forat de la camisa, com una fissura mínima en la superfície massa correcta del món. I encara ara em pesa haver-ho sabut massa aviat.