DESFOGAMENT

Intento centrar-me en els petits plaers de la vida, avui ha estat un dia de tempesta. Sentia dins meu mil llampecs, i tota la pluja del mon. Fins que he decidit  que no puc ancorar-me en cap tristesa que és moment de recuperar petits plaers  de la vida. Feia dies que no llegia una revista, m’he comprat “la sàpiens” d’aquest mes i venen una tou d’articles impressionants d’història i d’actualitat, un article interessantíssim sobre el liti, que ja n'havia sentit a parlar però no en coneixia la magnitud.  

Pensava en les coses que em fan feliç, un instant només que son en realitat coses tan senzilles, he aprés a viure de coses humils i senzilles. Tenia que haver anat a dinar avui, però no he pogut i m’ha fet ràbia no poder jajaja. Una cosa és el que saps que has de fer i una altra ben diferent el que vols fer. Em faig gran, gran de veritat, la papallona vella. El cas es que quan era petita amb 8 anys, li vaig dir a ma mare, vull tenir el cabell blanc (suposo que en el fons sabia que era ànima antiga) i de petita com no ets tan racional ho vius d’una altra manera.  El meu cos esta canviant, la meva ment esta canviant, el meu cor ja ha canviat. I no es que no en vulgui saber res d’algunes persones es que simplement ja no puc continuar convergint amb elles, sento que no estic al lloc adequat, que no m’entenen, que estic profundament sola estigui on estigui, tot i que he après omplir-me aquell buit de tants anys esperant que l’omplis algú. Al final només és tractava de cuidar-te de recordar-te una mica de tu mateixa,  de tancar els ulls i abraçar-te. Durant tant de temps he estat invisible, la dona invisible a la feina, la dona invisible a casa, la dona invisible dels “amics” o relacions més aviat, que al final penso com que soc invisible potser ja no cal ni que hi sigui.  Tampoc no es una qüestió d’orgull, més aviat és un esgotament anímic, d’intentar dir alguna cosa, i ja n’hi ha algú que sap que diré o prejutjant la meva opinió, de fer alguna cosa i veure que estan escrivint el wattsap, es com no haver superat primer d’administratiu però cada dia, però no hi crec en culpes, he canviat jo! No ells ni elles. Per tant és hora de  partir, alçar l’ancora i deixar que se’m endugui el vent.