PROHIBIT FER L'AMOR AMB PARAULES.

 

PROHIBIT FER L’AMOR AMB PARAULES.

Avui  hem anat amb l’empresa a dinar vora mar per celebrar que marxem de vacances, esglaonadament, amb ordre i dos setmanes màxim.

El cas es que algú mentre observava l’horitzó, m’ha  fet saber (les paraules exactes no les publico perquè respecto la seva intimitat) que la situació era romàntica, jo pensava que més aviat tòpica però per primer cop en molt de temps he hagut de nuar la llengua.

Jo volia explicar-li que aquest era precisament el motiu d’escriure, el fet de ser conscient que tens la capacitat de dir les paraules més belles has de ser capaç de controlar-les perquè per bé que només vulguis fer feliç a algú merament amb les paraules podria desestabilitzar-lo e infondre falses expectatives.

Perquè l’única premissa de la meva personalitat sempre ha estat controlar els impulsos i ser fidel als sentiments, allò que dic a voltes no ho puc demostrar, perquè ni s’escau, ni és el context adequat si que es veritable però dins el meu “ranking d’amor” al que molts pocs estan preparats per entendre.

Poca gent és capaç d’entendre que l’amor pur no rau ni en el desig ni en el sexe, rau en una tendresa infinita cap algú que es presenta viu, descarat  i valent amb els ulls plens de repte a aquest mon obscur i ara si, jo volia dir-li:

Imagines?

Que s’enfonsés la lluna dins l’horitzó i aquestes onades d’argent que s’alcen retallessin la teva ombra intrèpida, que aquesta bromera obscena em cobris el cos nuu i fóssim lliures?

No pas per lligar-nos de nou, no! Que respiréssim la llibertat de la ment en blanc per construir i sepultar tots els passats i aquesta  penombra que t’assalta de tristesa s’esvanís per sempre?

Imagines una mar nostra?

Per bressolar-nos entre rialles e històries mirant-nos als ulls?

Així que com que més val no dir-ho a ningú... Ja ho he escrit.

Buf!! Quin descans-.