l'home de les ombres

 Te el poder de tallar-me la llengua, beneïda timidesa que m’esborrona i em desconcentra, m’esmunyo  esquàlid entre les ombres per retenir en un instant aquestes espurnes que esclaten dins dels ulls. Una ingravidesa que  fa de la madamme una doncella desarmada.

Amb quin gest simplíssim  m’omple de felicitat, sí, tant òrfena de llum com he estat últimament, resulta que potser per una acció atàvica, convencional se’m ha fet far.

Hauré de romandre tot esperant un altra trobada, perquè del contrari  seria un horitzó.