UN AMOR DE POU

Recitava, però aquest cop els poemes es delien per fugir dels llavis, amb una frenesia que em feia fulla un dia ventós. Sense adonar-me vaig ser presa del moment:-és ara o mai- em repetia mentalment, i sentia dins del pou. El  pou que manté intacte el pòsit dels teus sediments en mi que anava emanant la llum, que tant m’he esforçat en tapar. A prenys de sorra per tal de cobrir el suplici . Dins el pou el trontoll del terratrèmol i tot el sol als ulls, i amb ulls tancats, vaig inventar-me poemes, afegir versos, i llençar cabassos d’amor en les paraules.

I després, després, molt després apareixes per l’esquerra i mai et veig venir i parlem del temps i jo volia preguntar –te que a quin pis anaves al mig d’una plaça, encara bevent-me les llàgrimes pels ulls i d’esquitllentes.

Però havia recitat, recordes, de fulla en un dia ventós i sentia els teus braços tot protegint-me de la gent, però si mai han estat en mi, ni m’has embolcallat com és que sentia dins meu una abraçada immensa i l’escalf de l’amor pur. Ha de ser aquest pou de dins ple de sediments de tu que exhala encara la seva presència a còpia de sospirs que alcen la sorra que el tapa.