EL PREU DEL RECORD.

Sentir la serp que et constreny el tòrax, just quan arribes a l’umbracle de la infantesa.
Vens de retorn i penses que no ha de pagar un poble sencer el preu d’un record. Saps amb certesa que s’aniran aclarint les formes fins a fer-se imperceptibles en el projector de la memòria. Però tot i així, respires a fons, tot intentant omplir la cavitat toràcica al màxim i descobreixes que se’t tensen les artèries, que potser allò que evoques inconscientment en retenir al cap un lloc et fa rígida i ablama el rictus que finalment s’encén. Calles, i calles eternament per no repetir-te i perquè en el fons saps perfectament que per molt que obrissis els llavis només els seria la perfecta excusa per alliberar un sanglot esclau e incontenible i somrius estúpidament com si haguessis controlat la situació. Però en el fons del fons saps perfectament que aquell lloc envoltat de mil records, les cases, les parets, el camí de la font fresca, la màquina de tabac on es comprava el paquet, el banc de l’església, la font d’en Covens, la plaça de l’ajuntament, els racons amagats a la foscor del poble, el carrer de la casa de la seva avia, el camp de futbol on entrenàvem, tot, absolutament tot duu escrit el nom de SHEILA, i no, no tornarà, i ja ho sé que no tornarà però em retorna, reverbera cada cop que poso uns peus a l’umbracle de la vida que pretenia que no tinc, excepte una de les coses: jo volia ser escriptora, per la resta res és el que cabia imaginar, i fins i tot la teva absència no era en cap cas previsible als meus tristos 38 sense tu, i als teus 34.

Com et trobo a faltar.