DIVAGACIONS

Quina imposició, la del sol en obligar-te a vulnerabilitzar-te tot tancant els ulls. Just en el moment en el que repiquen les campanes de la consciència i et sobrevé un glop indescriptible d’impotència. El gest d’un dit als llavis que et sotmet al silenci. No l’importes, em repeteixo constantment, absolutament per a res de res. Assimila-ho ja. Em sabia en tu per la forma de no ser-te, per aquella mirada negada i per com jo obviava el fet. Això em costa perdonar-me saps, el fet de ser còmplice del voyeur silent per no destorbar-te  m’avergonyeix profundament. Quina insistència la del cor en retenir un romanç imaginari, com si no estigués avesada a tancar la tapa del llibre, però en definitiva: algun cas m’hauràs fet com per advertir-te acolorit en aquest mon gris ciment.