LA ÚLTIMA BENGALA

Aquest escrit serà la última bengala. Voldria que una ma invisible et passés l’enllaç per dir-te que això t’ho he escrit a tu, no serà, perquè no donaré cap avantatge per l’enteniment. Però és del tot necessària aquesta última bengala. Començaré tot dient que no és fàcil entendre que algú t’escriu el preàmbul d’un llibre que ni tu mateix has escrit mai, que s’escapa a  tot raonament que pugui existir algú que pugui llegir en tu el teu abans, i el teu després i sigui capaç de discernir les teves temors, i les teves joies sense que tu ni obris els llavis. Però crec que és important que algú analitzi la teva por, que ha crescut, que no és infantil, perquè les pors creixen amb l’edat en la mesura que passen els anys, i que la imaginació les alimenta i les converteix en monstres indestructibles. Hauries de deixar de témer que algun dia necessitaràs sentir-te viu, i sentir-te Home, i no et parlo de sexes en l’obscur, no, et parlo de reconèixer en els altres que encara ets capaç de despertar fins i tot una passió secreta, una guspira en les pupiles que fa que es fonguin els ploms, i un somriure secret i còmplice amb una altra mirada per compartir un somni, aquesta infidelitat és perdonable, perquè ningú no és responsable dels poltres salvatges que recorren el bosc de la memòria.

Algun dia, escolta’m  bé, et diré:-ets un Home extraordinari i m’importa una merda que busquis un forat per ser escorpí al desert-.

Dibuixa en la sorra si vols, un mon per els dos, però no et castiguis per no fer-ho, perquè no conec ningú amb uns valors com els teus.

Entenc que mirar-nos l’un a l’altre és veure el reflexa divergent del nostre ésser en un mirall imaginari, i que som l’un per l’altre l’encaix perfecte, i això fa paüra, però no hem triat, no ens hem buscat,almenys de forma activa. No vaig ser mai part d’un catàleg, ni tu hi eres, pel que sigui ens han fet coincidir en un moment del temps, i vas venir a demostrar-me que jo podia! Que podia amb tot allò, i m’encantaria dir-te que em sento en deute però no és cert, seria una forma diplomàtica de treure’m la responsabilitat que tinc de sostenir l’engruna que em queda entre les mans, abans no es desintegri en pols arenosa. Per aquest fet t’haig de dir Gràcies, i per respecte aquesta por que se’t repetirà cíclica t’haig de dir: Adéu.