PER UN NOM DE PLOMA BLAVA
Per un nom de ploma blava
Sospiraven , d’umbracle del temple
les pires, l' última inexistència.
L’esguard de la sacerdotessa
per l’horitzó, partit.
Romàs d’instint
secreta, la brasa que supura
anhels d’impossibilitats
I de dalt del cim,
la fugida de l'eremita.
Sibilants per la gruta
corrents internes i cabaloses
tot delirant per ser riu.
Deliris d'amor d'eternes brevetats! Gràcies per aquests anhels d'impossibilitats, Sandra.
ResponEliminaA tu!
ResponEliminauna abraçada immensa!
Molt bon poema, Sandra! Enhorabona!
ResponElimina