A SEAN CONNERY

Els Monjos, 4 de març del 2013.

Vos no podeu  imaginar el que és passar-se la vida tot escrivint a algú, que juraries que no existeix. Per després adonar-se  d’algunes coses. Sovint l’ombra és tant alta que ens atemorim, i ens fem minúsculs, i fugiríem i ens amagaríem del mon per sempre més. Però aleshores qui ens tornaria els minuts perduts, cada segon de córrer a ull clucs, pendents del batec constant. Sabeu que si pogués endarrerir les busques, ho faria, però sou tan lluny de mi, que ja em sento un punt en l’horitzó, i molt en temo que aquesta partida serà la definitiva, qui pot oblidar?, qui te una memòria com la meva no pot, ni aplegant totes les forces amb els ulls tancats. Tampoc no puc fer res, vostè ja ho sap:- és un Home horitzó- d’aquells que saps que mai romandrà entre els braços d’una petita com aquesta en tota una vida, car la competència és dura, i amb la paraula aquest cop, veig que no ho aconseguiré. Si mai s’acosta a la comarca, i li vingués de gust compartir unes rialles, pensi en mi, per a certes coses que no son les de l’amor veritable sóc prou sagaç, d’un humor cínic d’aquell que el faria somriure en veure’m. No patiu per mi, estaré bé, com sempre, una nena veient com es fon l’aigua blava d’un magnífic estany als seus ulls.