DESFOGAMENT

Al principi dels temps, en el que no era. En la invisibilitat absoluta, i a l’inici de tot plegat. És a dir quan encara duia la timidesa del paper en blanc, i la cobdícia pudorosa d’engolir-me els versos o amagar-los en el calaix més inhòspit, el meu correu havia de ser novembredellum.

Perquè en novembre, m’ha travessat la vida, l’amor  més incontenible. La passió majúscula gairebé per l’impossible, és en Novembre que potser les emocions se’m debiliten, i el sol és color melangia, just en el moment en el que enyoro el tacte de la llana i començo amb el desig irrefrenable del canvi, com si l’any que es fon m’hagués de dur necessariament el vent obscè d’una tardor que em defuig com una mirada.

Els maleïts novembres de llum, que em passen any rere any  plens de previsibles, ara, precisament  que havia decidit no deixar-me induir per cap actuació externa cap a mi.

Ara tocarà l’absència inútil, la única que em serveix de tant en tant per desfogar-me, i tampoc no caldria anomenar-la absència.

No pots enyorar el que no has tingut, i aleshores quin substantiu s’escau més, potser no trobaré el mot adient aquest cop, però la sensació ja l’he dita molts cops en vers.

La intenció que no culmina, sí, tot és dins meu, i aquesta l’eterna lliçó.Algún dia m'agradaria saber qué passaria si m'hagués d'estalviar un comiat, que no dic, però que sento.