ESCULTURES D'ARGILA

Aquest relat forma part de l'entrega per la revista Lo Càntich, el número 16. 

Quan l'editi la revista serà eliminat d'aqui. Però la frenesia de somiar-lo i llegir-lo , en aquesta ocasió em supera. espero que us agradi. 

Les corrents d’aire fuetejaven la cortina que s’alçava a ràfegues, i la despertà l’avisador d’àngels que tenia penjat a la cambra. Obrí els ulls i s’aixecà del llit, es dirigí a la cuina a fer-se una tassa de llet ensucrada i mentre la llet s’escalfava, obrí la finestra de bat a bat i deixà que el vent li acarones els ulls enterbolits per la son. La tira de la camisola li queia per les espatlles i ni s’adonà que la sina sobresortia del teixit. L’avisador d’àngels havia estat el regal d’un vell amic i mai se’n havia després d’ell, formava part d’aquelles petites coses imprescindibles per sentir que res havia canviat. Havia llogat aquella caseta arran de mar per tal de dur a terme el projecte que anhelava per a sentir-se realitzada. Els estalvis d’anys de treball durant  els estius a la costa li havien permès demanar-se una excedència a la feina d’un any. El seu entorn va encoratjar-la, just en el moment en que la seva mare havia mort i aquella iniciativa fou un impuls necessari per tirar endavant. S’aferrà a la tassa de llet amb les dos mans, s’assegué uns instants, després s’alçà decidida a cercar una jaqueta fina que és posà sobre la camisola i guardà les claus a la butxaca, descalça i  amb la tassa va decidir sortir a prendre’s la llet vora la lluna plena.

Una mar embravida es rebel·lava i en la llunyania, s’albirava l’argent de la lluna reflectit, de tant en tant la salinitat l’esquitxava i es temia que l’escuma la cobrís d’un moment a altre. Asseguda a la sorra aclucà els ulls encara enterbolits per la son, mirà de dreta a esquerra i descobrí una ombra a certa distància. La suficient com per estremir-se al principi però prudencial com per tenir el temps necessari  a sortir per fugir  si s’esqueia. Pensà que les casetes blanques semblaven una dentadura perfectament alineada i blanca com una boca a punt de engolir-se  la mar d’una mossada.

L’ombra era alta i prima, al davant hi tenia un cavallet de pintura, així que imaginà que era un `pintor solitari que volia gaudir de la nit de mar per pintar-la, al cap d’una estoneta i absolutament desvetllada observà com l’ombra es desvestia i es llençava a banyar-se nua, tot endinsant-se dins la mar. Pensà que era un agosarat, aquella obscuritat del fons marí  l’atemoria.  Observà el cavallet oscil·lant per la tramuntana i pensà que havia estat una imprudència deixar-lo allà , en una embranzida el cavallet estigué a punt de bolcar-se, així que deixa la tassa i s’acostà al cavallet per tal d’evitar que es caigués, tampoc pensà en sostenir-lo tota l’estona, però just quan anava atansar la mà, l’home era allà al davant i li digué:-hola!, t’agrada la pintura?-ella respongué:-no. no, es que t’anava a caure, perdona però he vist que el vent.. Mentre ell era al seu davant no apartà la vista dels ulls per pudor. Ell digué:-tens raó, vaig a entrar-la dins, vine...- li estirà de la màniga de la jaqueta per tal de convèncer-la que entrés però ella va dir, no, no, no son hores de visites-mentre pensava que no duia ni roba interior perquè acabava de sortir del llit. Va estirar el coll per veure l’interior de la porta que ell deixà oberta i veié un quadre immens, pensà que no tenia una explicació per al batec que encalçava el cor però que aquella pintura era viva dins seu. Ell un cop va haver deixat el cavallet i encara moll amb el cabell enjogassat per l’aigua i el vent, va dir-li:-vens?- a l’aigua?, ella de primer restà en silenci i després digué un tímid- sí-.

El temps s’aturà i no tenia el temps necessari per racionalitzar la proposta que és magnificà dins del seu cervell, i se’n anava a dormir i deia no, sabia que no podria ja dormir i tot plegat eren veïns. Allò es quedaria en res i tornaria a maleir-se per ser l’eterna còmplice del no-res, així que digué: d’acord, vaig a posar-me el banyador- ell respongué :-això no val- -perquè?  doncs perquè no estem en igualtat de condicions continuà dient.

Ella va riure, més pels nervis que no pas per la gràcia de la frase, i respongué:- d’acord, entres tu i nedes d’esquenes a mi, i després entro jo. –No val- -altra vegada i perquè?. perquè tu m’has estat observant-

-perdona però jo estava prenent-me la llet i tu t’hi has endinsat sense demanar-me permís-. Rigueren un altre cop. Ell es llençà sense pensar-ho i ella s’acostà a la vora i quan veié que nedava d’esquena es va treure la jaqueta i la camisola i es llençà directament a l’aigua sense tenir en compte que la profunditat era mínima i que la nuesa era descoberta igual.  Nedà ràpidament fins on era ell, i ell digué:-què, tot bé?- tot bé!- i rigueren. Mentre ell li explicava que li fascinava aquell paratge que sempre que podia s’escapolia i anava a passar un temps a aquella casa per crear i per sentir als banys de lluna plena, i de  la llibertat a la pell. Ella assentí i li explicà que per ella aquell paratge era nou però també l’havia captivat. Jugaven a capbussar-se i ella més que ell per tal de defugir una situació previsible. Es senti temptada a sortir però aleshores l’aterria la idea de la nuesa de la sortida així que començà a relaxar-se pensant que ell marxaria?. No, sabia que no marxaria. Va endinsar-se dins de l’aigua tot mirant el cel per tal de treure’s els cabells dels ulls, i ell l’enllaçà de la cintura i l’afermà, ella s’agafà dels braços per tal d’emergir de l’aigua i en sortir la besà, voraç i ella lluny de les previsions que ella mateixa s’havia infringit, li correspongué famèlica. Mentre es besaven s’acaronaven els cabells i ell resseguia els pits a l’interval en el que l’acaronaven les onades. Després la prengué en braços i l’estirà a l’arena just on l’escuma s’arrissa efervescent en les seves embranzides en la terra. Ella, es tapà els ulls amb les mans, i ell observà en silenci com la mar trencava juganera contra l’escull de les cames  i li dibuixava l’escuma blanca sobre el cos. Després s’agenollà al seu costat, li va treure les mans del rostre i ella va advertir la llum d’aquella ombra ,contemplà les seves faccions emblanquinades per la lluna. La sordesa fonètica del mar reclamava silenci i ell prengué prenys d’arena líquida que anava depositant sobre els mugrons hissats com la bandera del cim. Dibuixava espirals  d’arena liquida mentre li destapava els ulls. A ella aquell moment li semblà etern, però després d’esculpir-la, la cavalcà observant com els prens d’arena líquida solidificats als pits s’esquerdaven a cada embat i ella s’afermà a l’esquena mentre ell, llepava la salinitat del coll i l’onada li acaronava la silueta. Ella somrigué i  ell li parlava suau a cau d’orella, pensà que era una mar, l’esperit de la mar encrespat que també l’havia posseït instants abans, rodolaren per la sorra i foren escultures d’argila tot esquerdant-se per la fúria del vent de nit. Després s’endinsaren l’argent per treure’s l’arena del cos, i s’abraçaren intensament. Ella es deixà anar dels seus braços i encara absent corregué a buscar la roba i emmudia es tancà dins de casa, cobejosa de rememorar cada instant. Ell es banya una estona més dins aquella mar de mercuri, i també se’n anà cap a casa.

El carrer de les casetes blanques es desvetllava, la gent passejava, d’altres recorrien el passatge en bicicleta. La despertà la insolència del matí per la finestra i dos trucs a la porta. S’alçà i es posà el primer pantaló que va trobar i una samarreta de tirants i es dirigí a la porta. Inspira profundament tancant els ulls i obrí sense pensar-s’ho dos cops. Mirà de dreta a esquerra i allà no hi havia ningú, tan sols un quadre repenjat a la façana de la casa que prengué presta i s’assegué al sofà a observar.

Era el tors d’una dona amb els pits plens de sorra fosa i una mar embravida d’escuma blanca cobrint el pubis, i pensà que sentia una sensació inexplicable però que el quadre era ben viu dins seu.