EL SOMNI DE LA FADA

M’abelleix estripar-me la camisa, per deixar brollar la paraula diàfana com l’aigua clara, dissoldre la paraula que cristal·litzada s’ha fossilitzat endins, que cobreix la cavitat toràcica, i alliberar allò que porto vestint els dies i les nits. El somni de les fades, potser és deixar de cobrir-se la presència entre les mates, o fugir de l’obscura superfície de l’aigua nocturna. Potser el somni de la fada és dir allò que no tem, perquè augura la presencia d’un mortal i s’entesta una i una altra vegada en immortalitzar-lo amb la paraula i presta deixa constància, insistent d’un amor que no neix, perquè ja ha estat de sempre. El somni de la fada es sorgir-te entre el somni i vetllar-te, és atansar la mà per resseguir amb el dit els teus llavis, perdre’s entre el boscatge i rodolar en un paratge de fulles mentre els cossos son de pell i aigua.

Tancar els ulls i sostenir la llum del pit perquè la vegis més enllà del que imagines, i inundar-te de calma. Romandre atrapada en tu, tota de líquens i vestida d’heures, descalça. El somni de la fada és observar-te d’esquitllentes des de l’escorça d’un arbre.