NADAL I ELS REIS...

Degota la llum dels arbres, regalimen lluna les branques, presideix l’entrada al cel petites estels que es van fonent en la caiguda. Corrues de gent desorganitzada, circula pels carrers com una massa compacta d’orbe voraç i famèlica de petits desitjos materials per a sostenir entre les mans, o per veure els ulls entelats de qui els rep.
Les galtes envermellides dels nens i les nenes es barregen amb les  furtives dels adults que miren, cobejoses  del deliri de viure de bell nou la il•lusió d’un temps. I jo em faig minúscula, i em perdo en un instant com si pogués veure la vida que transcorre a l’altra part d’un pany, sóc una Alicia a la que ja fa temps se li va esvanir el mon.
M’endinso en un espai on les parets prenen vida, una vida extingida d’un temps que transpira fins a recitar-me secrets a cau d’orella.  Imatges en sípia i rúbriques que han esdevingut flama amb el pas del temps, i per les quals encara la cendra resplendeix.
Passejo per les esteles d’una Barcelona que ha subsistit i que s’ha transformat fins a observar-la des d’un altre horitzó, I mentrestant és 4 de gener, estan arribant les petjades d’uns camells que venen carregats d’un mon màgic i decideixo que vull escriure un cop mes la carta, malgrat m’havia promès que no ho faria mai més.
Benvolguts Srs. Mags:
Vostès que ho poden tot, que tenen a l’abast el bo i millor, m’agradaria per enguany retenir en la memòria un moment, voldria conservar el somriure d’avui per un temps, i per últim que no ens oblidin, que som unes quantes que lluitem per subsistir.