L'ABADIA

El·lipsis en el temps

S’alçava com una ofensa a la terra, a la fi de tots els camins propugnant l’eternitat i desafiant a la misèria, la pretensió d’austeritat reflectia en el fons l’ànsia de poder envers als homes. L’Abadia s’hissava al cim, resplendint la llum esbiaixada del dia quan es fon, i el cel es degrada en anyils. Les finestres com les pupil·les del gat que a l’obscur observa desprenien la tebiesa de la llum d’oli. Desconec perquè em crida aquest ascetisme dels últims dies, però el cert es que m’acompanyaven els cants gregorians al llarg del passadís inacabable del qual se’n desprenien les diferents estances.

A la dreta, la font del claustre seca va començar a brollar l’aigua, i els voltants del claustre verdejaven. Desconec el moment en el que el guia va emmudir, i vaig deixar de percebre el seu so mentre explicava, era un nino movent els llavis mentre assenyalava cada explicació amb la cadència de qui repeteix el guió, mil cops, cada entonació perfecta igual que l’anterior.

La gent s’aglutinava a l’entrada de la biblioteca, mentre jo sentia la lletania del cant, i passaven davant dels meus ulls esteles d’hàbits  blancs benedictins  onejant  amb la immediatesa de

La revolada dels coloms missatgers en advertir la presència i la frisor de les passes en la pols travessant els passadissos Em sobrevenia una el·lipsi en el temps que no era capaç d’aturar, vingueren els nens descalços que arribaven a l’Abadia, la fam els inculcava llatí per tal de sobreviure entre la pedra d’aquells murs que fugien de la mirada.

jo era llunyana i els càntics prescrits em duien a obrir les portes d’un mon intangible que m’abastia, vaig recordar com al museu de la inquisició el plor intermitent em remullava les galtes mentre els quadres que ornamentaven la paret nua esgarrapaven el pit amb el crit d’horror, capaç d’immobilitzar-te a l’instant i assecar-te la saliva. A la biblioteca el llom dels llibres duia el pes de l’existència, eren esqueles gruixudes de lletra cal·ligràfica i petita, als quals, les cobertes esvellegades  per l’ús, els feia vulnerables exhalant tota la fragilitat cobrint dels prestatges. La temptació d’atansar un llibre, i la de tocar la fusta de les taules se’m feia incontrolable per moments, però em temia que alguna cosa passaria si finalment culminava la intenció, com ara que em fessin fora perquè no és permès  tocar.

La remor de la gent s’esmunyia entre els passadissos, anaven  prests a descobrir-ho tot, i jo pensava en el detall, en la lentitud del detall, en cada ornamentació, en la vida continguda dins del claustre, en la repressió, havien estat persones, i acatat dins d’aquells murs cada una de les ordres, el silenci, el sacrifici, subyugant cada impuls. 

Vaig quedar-me endarrerida, ansiava la solitud per uns instants  cobejosa que el mon adormit es despertés per mostrar-se’m als ulls.

Després vàrem pujar als sepulcres, per una escala estreta de cargol que donava la sensació que conduïa a la porta del cel, i allà certament és on  devien pensar que enterraven als nobles, la noblesa clerical i d’altres que formaven part del primer estament, eren soterrats sota la pedra, amb inscripcions com el nom i la data del naixement i la mort amb nombres romans.

Observava les  siluetes enfonsades a terra, i el relleu de cada una quan vaig començar a  advertir que els  hi veia la pell, la pell i les venes a terra, era pell morta que jo podia veure viva i sense saber ni cóm vaig començar a mussitar les causes de cada una de les morts: sífilis, verí, senil, infart, parlava molt fluixet però tot i així el guia va percebre els meus ulls desorientats mentre anava dient les causes una per una. No va deixar de mirar-me fins que vaig emetre un somrís lleu i vaig marxar d’allà tot dient un tímid “gràcies” baixant les escales, la resta devia pensar que m’havia aprés la història i jo –us asseguro- no l’havia llegida mai.

 Dolca nit.