EL QUE IMAGINAVA MENTRE PARLAVES...

De vegades m’assalta certa masculinitat, deu ser que a còpia d’induir-nos comportaments que ens facin més forts i a volta d'eludir la feblesa que es te per concepte de gènere, una acaba per emular comportaments que no ens han estat donats.

El que imaginava mentre parlaves m'allunyava per complet del tema central de la conversa.

Potser et manllevava la paraula, un enyor que em pujava a instants al cap i que s’instal·lava dins meu sense remei, i l'esvaniment absolut de la concentració va dur-me llunyana, fins atansar la tèbia claror d'unes espelmes, i un cruixent estol de llençols blancs, acotxant el nostre cos.

Jo ja sabia d'entrada el final, acaba sent sempre una lectura recurrent les coses que em passen, son cícliques, i jo sabia de la tensió, del sospir i del silenci inquiet que s'instaura quan trenques un tros de gel tan gran que t'ennuegues.

Així que pregaré perquè no se't acudeixi entrar al blog ni avui, ni mai.

Imaginava les teves mans, en la mesura que passaven fotos del iPod, i pensava...En l'estat d'emoció incontenible que em trobo que em supura al pensament quan menys ho espero, aquelles mans que em delia per tocar en l’actitud més casual, cercant la possibilitat com una famolenca albira per l'escletxa de la finestra un àpat exquisit.

Imaginava, bé imaginava no, que et vaig veure nu en la penombra del meu obscur allà on el sentir s'acaba compungint fins a fer-se imperceptible.

Tot el temps fos en un moment per a un final irremeiablement predicible. I el més increïble és que semblava concentrada.

Llástima no haver dut la llibreta.