VOLEM UN PEGAT DE BOB ESPONJA!

Aquesta frase es la que m’ha dit el meu fill just a la cua de la farmàcia, i li he hagut de dir que malgrat el camp ortopèdic ha millorat força, molt em temia que no tant com per anar a la moda. I es que avui hem anat a l’oftalmòleg a una segona revisió després de fer un tractament amb gotes. Aquest mati després de posar-li les gotes m’anava explicant que veia borrós, que li molestava la llum, i he recordat totes les sensacions que vaig tenir quan als tres anys vaig començar amb tots els tractaments oftalmològics.

La setmana passada després de la primera visita ell em preguntava:-m’hauran de posar ulleres mama?, i hauré de portar pegat?- si, i segurament et diran pirata.

Perquè jo vaig dur pegat dels quatre als dotze anys, durant vuit hores, una setmana cada ull. I malgrat que fou prou dur diuen els meus pares que tenia en quant a tractaments una paciència que no m’ha acompanyat mai per la resta.

El dia que em van posar les meves primeres ulleres, tot sortint de la Òptica Morató, la noia que ens va atendre li va dir a la meva mare:-Ahora cojan de la manita a la nena, que tiene que acostumbrarse a esta nueva visión- . No va caldre perquè diu la meva mare que vaig començar a córrer Rambla Catalunya avall i sense fre, i els meus pares absolutament frenètics al darrere cridant com energúmens amb el pànic que amb l’emoció em saltés els semàfors. Ell en canvi, i de moment s’ha quedat arraulit uns instants al meu pit perquè no veia res, després enfocant els ulls ha jugat una estona pel carrer després de posar-se el pegat, que finalment ha escollit amb adhesius d’animals.

He plorat avui quan he vist les diòptries, i he entès perquè va plorar el meu pare tot mirant-me amb aquelles ulleres rodonetes de metall, jo cada mes havia de canviar d’ulleres, fins que després de l’adolescència se m’estabilitzés la graduació.

Però al sofà esperant el temps de l’efecte per les següents gotes li he explicat l’operació d’estrabisme que se’m va practicar als deu anys, a bisturí, i amb cloroform.

Em preguntava si l’haurien d’operar com a mi, i de moment no n’hem parlat però tampoc crec que sigui necessari, i sense adonar-me he començat a endinsar-me en els records.

Vaig entrar en una habitació blava, on hi havia tot de metges i d’infermeres vestits de blanc, ja saps, com a les pel•lícules duien una espècies de gorra que els cobria tots els cabells i mascareta, un noi jove se’m va asseure al costat venia amb una injecció enorme, em va fer por, però ho va veure i em va començar a parlar, recordo el que em va dir:

-hola sandra! M’han dit que fas natació, es veritat això?

-si li vaig dir, i em va preguntar i on vas a nedar?

-al club natació mediterrani, i quan començava a dir ja fa dos anys... vaig notar una pinçadeta, em van posar una mascara i em va venir tot l’olor de la piscina, i després només recordo despertar-me amb els ulls embenats, pensava que seria de nit perquè tot ho veia fosc, però em van dir que no, que eren les set de la tarda. Vaig tocar-me la roba, duia el camisó nou blau cel que m’havia comprat la iaia Maria amb la bata a conjunt.

El meu fill m’escoltava atentament per acabar interrompent:- I no veies res mama?

-no, i l’avi Pepe, no feia res mes que portar-me llibres!

I el meu fill ha rigut tot dient:-però si no podies llegir! –ja, però ell no s’encordava...

A la nit, l’avia Pilar m’explicava l’un dos tres , que era un programa que feien a la televisió i m’anava dient:-ara baixa les escales la Maira Gomez Kemp...i jo imaginava el programa, em donava el menjar, em vestia. Però després d’una setmana a les fosques vaig començar a sortir de l’habitació, hi havia una nena de dotze anys a l’habitació del costat que també duia els ulls embenats, o no perquè només recordo la seva veu i el seu nom, Anna. Vam estar uns quants dies juntes parlant.

Després vaig estar molt temps veient un petit tall vermell dins dels ulls, :-però a que tu no m’has vist mai la cicatriu?, -no mama-, veus?. I ara puc anar pel carrer sense ulleres que no es nota i tampoc ensopego ni res, i aquí riu i em diu: de vegades si mama!.

M’ha vingut be parlar-li de tot això, i a ell l’ha tranquil•litzat saber que ja ho hem passat això i que ho tornarem a passar junts.

Amb aquests ulls que te!

Us abraço.