BRUNA GENEROSO (ON HAS DEIXAT LA VEU?)

Bruna Generoso Miralpeix
1986 (Osona)

Nans de RIU

Na Bruna ha guanyat el premi de Poesia Marti Dot 2010 amb el seu Poemari On has deixat la veu?

Bruna Generoso i Miralpeix (Barcelona, 1986) viu a Sant Hipòlit de Voltregà, Osona. Es va iniciar en la literatura als disset anys. És llicenciada en Traducció i Interpretació i té un Màster en Creació Literària per la Universitat Pompeu Fabra. Ha guanyat diversos premis literaris i ha participat en diversos reculls de poesia i de relats ('Erotisme som tu i jo' (2007), 'Homilia 2006' (Premis Literaris Homilies d'Organyà, 2007), 'Premis Literaris Solstici: Taradell 2003 - 2007' (2008), 'Vol de Poesia' (2008), 'Totes les sortides dignes' (2010) i 'Abraçada a la meva pròpia pell' (2011). Ha participat en les jornades poètiques Versos Bisaura de Sora i en el Casserres Poètic de Sant Pere de Casserres, organitzant recitals de poesia.

TASTET DE POEMES

On has deixat la veu? (Viena Edicions)

Primer apartat del llibre: AFONIA

1.   SILENCI

Afonia d’un impuls

L’esguard incert intensifica els dubtes

de cada despertar amb poesia,

quan certs verbs oblidats prenen sentits

que activen les imatges que dibuixes

molt més enllà dels silencis absurds,

i jo no sé si escriure’t o sentir-te.

Avui, saber-te lluny es fa metàfora

de córrer amb els ulls clucs contra les hores

i de fugir, i de voler descriure’t

amb tots els atractius que et defineixen.

Si llenço el no al fons del precipici

distant i pròxim dels teus moviments

l’espera pot semblar molt més afable,

la teva veu es mescla amb els meus versos.

2.   VEU

Afonia d’una pregunta

On has deixat la veu

que va fer allunyar-me

el dia de sentir-nos?

Escrits a les parets,

s’escolten els silencis

dels tons que es difuminen

veient créixer distàncies.

El temps atrapa el temps

dels rastres d’estimar

que –afònics com el blanc

més fosc de l’enyorança–

s’esmunyen en els passos,

volent escriure fort

la veu damunt dels versos.

àSegon apartat del llibre: CRIT

Al segon apartat, tots els poemes van introduïts per un “crit”, menys el darrer, que és un crit en ell sol.

1r crit

Una veu s’endinsa en l’altra

–1r crit, calor que parla–

són dues veus i un sol tacte.

ECLIPSI

Tancant els ulls del temps, torno a sentir l’eclipsi

d’un món que pot tocar-se. Sols veig la ingravidesa,

el somni d’un moment que aprèn a ser de l’altre.

Els passos de colors s’enfonsen en les hores,

mentre la nit desperta la veu que es fa paraula,

abans de fer-se bes, abans de fer-se tacte.

L’instant borrós, al lluny, camina fins a perdre’s:

s’ha fos en el no-res l’ample de gent que balla

un vals d’imatges nues en carrers sense cara.

Escriure el verb sentir és estel que il·lumina

les ganes de la nit (després torna al principi,

quan l’obscur de l’estona buscava entre les hores

un xic desig de màgia). L’entorn amb gust ingràvid

és música de somnis que crema el fred dels llavis.