SEMPER: VICTOR SUNYOL

De la relació que establim amb l’obra en el procés creatiu i de cóm ens deixem portar per las connotacions que aquest fet pot tenir amb nosaltres mateixos, potser induïts per les percepcions que el lector pugui tenir, acabem essent fàcilment classificables. Exceptuant aquells ardits que tenen el coratge de transgredir al marge de tota percepció per defugir dels convencionalismes en l’escriptura de poesia, cercant el llenguatge fins on no és.

De l’experimentació intima que et provoca avançar un passa més enllà en l’evolució de la literatura, i amb la premissa que no tenim la capacitat d’abastir tot allò que volem expressar en paraules. Així  entenc la poesia de Victor Sunyol, perquè percep l’escriptura com un acte d’aprofundiment interior. La primera sensació després   de tenir el plaer de sentir-lo a Sant Sadurni l’any passat, fou que, la seva poesia em va semblar la llavor que havia de créixer dins del meu cervell, a l’espera de que aquell silenci s’expandís com una flama en percebre’l.

Ahir, m’allunyava d’aquesta sensació per descobrir que hi ha una estratègia rere un poema per més monosil·làbic, que hi ha tot un silenci que ens ve a explicar el que no dius.