ELEGIA, NO EM DEIXIS ARA

D’ençà que vas entrar a la meva vida que no has parat de fer-me feliç.

Tota jo m’havia fet a tu, junts van enfrontar-nos a les pors, i només tu havies aconseguit ensenyar-me la llibertat i infringir-me certa autosuficiència que em mancava.

Recordo com tremolàvem a mida que s’intensificava la voràgine de la nostra velocitat, i l’estil ardit en el que t’obries pas entre la gent.

No em deixis ara, no m’abandona la teva olor única.

Avui t’he mirat per últim cop, he girat el cap  intentant retenir en la memòria els teus ulls grans i plorosos, mentre pensava en totes les vegades que m’has fet riure íntimament.

Sobretot quan em picaves l’ullet, obrint i tancant constantment fins que esclatava a riure.

El Marcel et va batejar “el cotxe que xulu”, perquè certament s’ha de ser “xulu” per circular amb aquell soroll de “carraca” que ens fa inconfusibles, i que indicava el pas d'una reina, ple de  trompetes i tambors.

No es que fossis un cotxe elegant, no. La vida al meu costat no t’ha tractat massa bé, però eres còmode, i sempre vas aguantar fins al final.

Fins i tot els dies que assedegat per la meva deixadesa arribaves al destí en punts suspensius. Però arribàvem.

Has complert la missió, t’estimaré sempre.

Malgrat els de la ITV, no hagin sabut valorar tot el que has fet per mi.

Has estat un company inseparable OPEL ASTRA.