EL QUE AMAGUEN ELS TEUS ULLS

Ja ni els ulls exposen la veracitat d’allò que et recorre per dins, un torrent d’aigües que segons t’impactes de paraula o l’experiència esclata.
Hi ha ulls capaços de projectar el sentiment més genuí assajat en un espill.
Ja ni els ulls contemplen la veracitat de l’ànima. Reconec que si m’ho plantejo projecto el torrent d’aigua pels ulls, i no com un cabdal de llàgrima si no com un efluvi que s’estén i t’aclapara els sentits.
Hi ha paraules que se’t claven com un eixam d’agulles dirigides, perforant-te la pell, i supures per un temps.
D’altrabanda, i segons com,  se’t esfondren els pilars, i deixes de ser una dona per ser un monticle de runa, caus d’un cop sec, i et quedes erma, estàtica i ja no pots mirar, res, ni enlloc.
Ets sents  estàtua mutilada, per la circumstància,  ho intentes després dels precs...-Mira’m als ulls-. I no pots per més passió que hi posis en l’intent, duus dos bassals efervescents als llagrimalls, intentes cobrir-te la dignitat penosament però t’adones que la tela del vestit no t’arriba, i que descaradament llueix  aquesta nuesa que et fa vulnerable.
Al cap de temps, decideixes fer una frontissa amb un desert, demanar-li al crani que tanqui amb pany i forrellat els avinents, i silenci, si us plau.
Poc a poc, recuperes un oasis al desert, basat en la vida que et pertany i que vas escollir, potser a cegues, i et conformes, minimitzant els danys col•laterals i decideixes que una flor si fa estiu, perquè es la premonició d’un estiu que t’espera.
I quan ja t’ha caigut la nafra roig viu i la pell morta, t’acusarà igualment d’haver escollit el camí on t’ha deixat al dolorós llindar.