DIVAGACIONS

La vida es una espècie de  programa televisiu de tipus "humor amarillo" on a voltes penso que els televidents riuen a cor que vols del meu virtuosisme ensopegant, i em pregunto si no se'm enfonsarà una altra vegada el tronc que decideixo que haig de saltar per passar-me el riu.
I vas deixant-te la pell a les pedres, per a que; -en un instant s'acabi tot, se't tragui la terra d'un glop i esdevinguis urnall de cendres-.

I m'encantaria poder dir aguna altra cosa més positiva, però només tinc ganes de plorar. 
No estic poètica últimament, mes aviat he enmudit.
M'autoenganyo a mi mateixa, dient que tot es fantàstic, però serà segurament una altra efecte psicotròpic del meu cervell, quina sort més inmensa veure allò que vols i no el que veuen es altres.
No m'estic compadint de mi,
Només que aquest cop i com diu la cançò no m'estaré massa temps per averiguar-ho.

l