DESESTIMAR-TE

Ha passat el temps que necessitava per desestimar-te.
L’Agenda em diu que fa massa temps que hi penso , sense obtenir res més que una bona paraula de tant en tant.
M’he acomiadat trenta-set vegades.
No m’avergonyeixo. No es només culpa meva sentir-me sola
Així de sola per aferrar-me a una majúscula, surant en un somni.
No tinc tota la culpa, no. Les pretensions es planten i es reguen amb noves il•lusions, tot i que de vegades les inclemències de la vida te les assequin.
Observo les mans que m’han quedat brutes de fang, d’intentar retenir l’argila cercant la lleu llum d’un brillant. Un bocí de vidre es per a mi un diamant.
Com exagero! Com elevo a la màxima potència qualsevol atenció mínima.
Quina poca dignitat!.
No es pot evitar, ens atrauen aquelles coses que no entenem, en la tossuderia d’assolir la saviesa que ens farà invencibles.
No admetem un no, ni que se’l callin per prudència.
Però ho havia d’intentar de mil maneres.
No passa res, hem perdono.
Desestimar-te amb la mateixa intensitat, no ha estat fàcil, no.
M’ha costat alguna lluna insolent que m’escopia a la cara, la tristor més absoluta, i acostumar-me a que tot m’ho he inventat jo, no has estat fàcil, no.
Però aquest es l’últim text que et dedico.
Em serveix per allunyar-te del pensament i de mi.
Et sé ben acompanyat.
L’eix de tants poemes.
El pitjor de tot es que això sembla un reclam, i no ho és.
Em cauen per l'ampit de la boca per alliberar el pit.
Al final, descobreixo que tenies raó en una cosa.
L'absència només es útil per escriure, per res més.