Reconeixement.

No soc ni molt menys atípica, forma part del meu autoreconeixement descubrir-me un cervell celular absolutament femení, capaç de sorprendre amb una resposta alternativa en un test psicotècnic.
D'aquesta forma sempre acabo responent la pregunta amb una contesta inmconexa, Ni l'executor de la mateixa pot preveure el color dels resultats. Ja m'agradaría ja dir sí, quan toca, o una negativa si convé i no debatre'm en una escala de matisos i d'aclariments interiors, que fan que pugui esta parlant de la situació del mercat, de la quota de mercat disponible segons els últims proveïdors en Concurs d'Acreedors, mentre penso tot el que us dic. Ja no em queden masses pensaments perquè també els escric, i així em dono sencera tan sols reservant-me allò ignominiós, o francament tan inconfessable que se us eriçarien els cabells.
Suposo que es alguna mena de disfunció la que fa que no digui exactament allò que voldria.
Se'm fa difícil no caure en mal entesos, quan algú s'acosta a mi en un bar, i pregunta si la cadira esta ocupada. La meva resposta sempre es sí.
Però en aquell moment haig de reaccionar rápid i dir: -sí que la pot agafar, perqué no esta ocupada.
Aquesta deria d'avançar-me una passa, als fets i a les respostes em neguiteja, i no tan sols això també em provoca disgustos innecesaris.
Crec que per això escric poesia, d'aquesta manera no duc a sobre un munt d'embalums en un viatge d'un text, vaig lleugera amb un mot capaç de dir-ho tot.
Perque quan el text es un viatge, acabo perdent les maletes!