LA LLAR DE FOC

Hagués volgut una llar de foc.
Per cremar les fites no assolides, i els secrets de diari d’algun amor impossible.
Quedar-me suspesa en la flama, albirant una mirada de suc de taronja.
Sí, també haguera llegit algun vers, suau, a ritme d’espetec de tronc o potser la flama haguera estat una fantàstica imatge de fons, ballant la dança del ventre per a nosaltres.
Potser conformar-me, amb el garbuix del teu rostre ombrívol dibuixat en el llenç de la paret, això si, al meu costat.
Deixar que la brasa sigui el posi d’una tendresa acumulada a volta d’absència de sentits, de la passió a esquitllentes que s’escola per la finestra com la clariana de llum a primera hora del matí, i del trist comiat silenciós.