J.V FOIX HOMENATGE BLOCCAIRE.

  



Va néixer el 28 de gener de 1893 a l'antic poble de Sarrià, població que avui en dia és un barri de Barcelona. Fill de Josep Foix i Ribera, pastisser originari d'Els Torrents (al Solsonès), i de Paulina Mas Rubinat, de Manresa. Inicià els estudis de dret a la Universitat de Barcelona, però els abandonà al segon curs per continuar el negoci de la pastisseria familiar alhora que iniciava el seu interès per la lectura de clàssics com Lord Byron, Dante Alighieri o Charles Baudelaire.
L'any 1916 inicià la seves coŀlaboracions amb la publicació La revista, de la qual en fou redactor, al costat de Joaquim Folguera i hi publicà els primers poemes (1917). Va ser també l'animador de la revista sarrianenca La consola (1919-1920), on inserí ja algun caŀligrama. Va ser redactor de L'amic de les arts (1926-1928) de Sitges, i de Quaderns de Poesia (1935-1936), on figuren els seus principals textos teòrics sobre l'avantguarda. Fou amic de Dalí, Miró, Éluard i García Lorca. En finalitzar la guerra civil espanyola va retornar al negoci familiar, deixant a un costat per un temps les seves inquietuds artístiques. També es va dedicar a recopilar la seva obra poètica i va continuar donant suport als joves artistes d'avantguarda, entre ells Joan Brossa que sempre agraí el seu mestratge tècnic.
El 25 de maig de 1962 es va convertir en membre de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva obra va adquirir més popularitat arran de la musicalització del seu poema "És quan dormo que hi veig clar" per part del cantautor Joan Manuel Serrat.
L'any 1961 rebé el Premi Lletra d'Or per la seva obra de 1960 Onze Nadals i un Cap d'Any i el 1985 el Premi de la Crítica de poesia catalana per Cròniques de l'ultrason. Al llarg de la seva vida va rebre diverses distincions, entre les quals destaquen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1984). Aquell mateix any, el Parlament de Catalunya el va proposar per al Premi Nobel de Literatura.
 
 
 
 
 
 
Jo tem la nit, però la nit m'emporta
Ert, pels verals, vora la mar sutjosa;
En llum morent la cobla es sent, confosa,
Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.
Negres carbons esbossen la mar morta,
L'escàs pujol i la rosta pinosa,
Però jo hi veig una selva frondosa,
I en erm desert imagín una porta.
La fosca nit m'aparenta pissarra
I, com l'infant, hi dibuix rares testes,
Un món novell i el feu que el desig narra.
Me'n meravell, i tem -oh nit que afines
Astres i seny!-. La mar omples de vestes,
I una veu diu: "Plou sang a les codines".
 

Comentaris

  1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  2. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  3. Bona tria, onírica?
    La nit xucla i alhora es dibuixa un esbós fet de seny i rauxa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?

Entrades populars