divendres, 6 de novembre de 2009

LA TARDOR: JOC PARTICIPATIU


Es inevitable no fondre’m

dins els teus ulls ambre

cor moscatell.

No alçar-me

empesa per un sospir de cel,

polsim arrissat

m’eleva en zig-zag

de fulla.

Es inevitable no clamar

les pluges

Intermitents,

per aflorar

l’olor a les hores mullades.

Inevitable,

no tremolar

davant l’imponent raig de sol

incidint a l’horitzó de les sis.

Aquesta tardor m’ha sorprès la vida.


8 comentaris:

  1. Em quede amb el "cor moscatell" i amb "les hores mullades". Deliciós.
    Salut i Terra

    ResponElimina
  2. Oscar, anima't! escrius molt i mot be.
    gràcies pel coment!

    ResponElimina
  3. És inevitable passar per aquí i deixar un comentari per dir que aquest poema transmet l'essència de la tardor.

    ResponElimina
  4. La calidesa dels colors de la tardor, però el que és millor: olorar-la i sentir com passen les hores mullades amb l'última llum de les 6

    El meu poema ha quedat un pèl amagat alguns posts enrere.

    http://rcasas22.wordpress.com/2009/10/12/tardor-a-caranca/

    Una abraçada tardoral Sandra.

    ResponElimina
  5. moltes gràcies per participar de nou. Una abraçada

    ResponElimina
  6. et felicito, Sandra; ens llisca per tots els sentits, aquest poema.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?