divendres, 14 de setembre de 2012

UNA VIDA, UNA TARDOR




Tot  tremint,
es desprèn el cel de tot l’or,

S’avança la corrent
que s’enjogassa amb les fulles.

Les passes deixaran aviat
de ser discretes.

Recordaré el que mai va ser.

Una altra tardor sense vida.

5 comentaris:

  1. Som de la mateixa raça, d'aquells que són capaços de recordar el que mai va ser, a tenir-ne malenconia. Bé, també és veritat que tots sabem que el poeta és un fingidor, un mentider emocional, i potser tu no ho ets. És igual; el poema em defineix bastant i és el que compta. L'obra.

    ResponElimina
  2. Es més bonic recordar el que mai va ser, en el fons sempre resta inmortal, mentre que el que si va ser es deteriora en l'oblit.
    gràcies! i una abraçada global

    ResponElimina
    Respostes
    1. certament els records dels camins deixats a la vorera ens porten una melangia diferent, es l'imaginació d'alló que no hem viscut i s'ens torna més real que els propis records viscuts.
      Quines males pasades ens fant els sommis ................

      Elimina
  3. Gràcies per aquesta bella estampa tardoral...
    És molt bonic enyorar el que mai va ser, però el que ens ha fet tal com som, és allò que si que ha sigut...

    Però suposo que, de tant en tant, va bé voler abastar somnis...

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?