dijous, 26 de maig de 2011

A ELIZABETH EIDENBENZ

En l'esguard latent
que fita en la mort, la vigília.
En les passes de botes
que esbotzen les portes
fins a veure-les abatides. 
En els ventres desolats
que abandonen descalces
els dies, i les hores. 
En el mot eixorc
i la balba signatura,
 que clamen el buit
del prèterit 
i exhalten la incertesa  d'un futur.

En la nit de contraccions
dolor acèrrim que et relliga
has estat l'ungüent de la soledat
calmant la ràbia i la ira,
contruint amb les runes 
de l'exili 
el miratge 
de sobreviure. 

Ben guanyat cel.

2 comentaris:

  1. un poema preciós, amb un llenguatge esplèndid i uns versos magnífics
    felicitats

    ResponElimina
  2. Emoció en saber quantes vides va ajudar a portar en temps de foscor.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?