dilluns, 19 d’abril de 2010

EL MUR


                                                                    

Queda't,
pedra i albada
ciment gastat de temps,
eslavissa't abrupte
fins que caiguin;
els noms que duus al llom
escolpit.


                                                                     


6 comentaris:

  1. Noms que varen creure ser eterns, mirant altius als que triaren el renovellament perpetu de la mà del vent i l'aigua.

    ResponElimina
  2. gràcies Rafel, has equilibrat el poema.
    Em deixes una remor de pianista.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Poesia, diagènesi dels sentiments, fossilitzes l'instant, n’evites l’erosió.
    Despulles el cristall i permets veure’n l’ànima.

    ResponElimina
  4. Així és com miro les coses, terra endins.
    Hi veig l'ànima.
    Ets pedra i albada, company.
    Mil gràcies.

    ResponElimina
  5. Concís, contundent, cru com la primera llum del dia, esdevé tangible amb l'últim vers i es poden tocar cadascun dels maons d'aquest mur.
    M'ha agradat moltíssim.
    una abraçada!

    P.S.: T'ha quedat xulíssim el blog!

    ResponElimina
  6. Gràcies, Miquel!
    Em vas ensenyar tu a canviar la plantilla, recordes?.
    Una abraçada.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?