dissabte, 27 de desembre de 2014

MORIR




“Morir uns segons només
mentre els poltres han perdut les brides.
ploure pels ulls
la fi de l’existència en la terra
per impulsar-te al clímax de l’infinit”
pertanyent a “de blanc setí”.
Morim,

A cada lloc que deixem enrere, a cada cos en el que entrem i remuntem per la inèrcia de sentir-se viu, sí, morim mentre el cor batega quan ja no recordem qui som. Morim mil vegades en una vida, en el moment que algú canvia la seva i no estar prevista la nostra presència. Morim quan l’empresa prescindeix dels nostres serveis, i morim cada dia en arribar la nit. En canvi hi ha presències insubstituïbles i no ens acostumarem mai a la seva absència. La vida és un cicle imbatible mentre dura, on no deixem ni per un moment de néixer, i on ens trasbalsa la mort. Naixem, si, en cada persona que entra a la nostra vida, en cada nova feina, en cada lloc que trepitgem per primer cop i en canvi, portem el pes del temps sobre les espatlles i tota la correspondència de les vides anteriors, i ens encongim dins la closca com si encara fos el primer cop que naixem en una nova vida. Ens arraulim dins del ventre de la terra, pel pànic a morir, un i mil cops, com si estiguéssim avesats a que la vida ens alliberes de càrregues inservibles. Al llarg de la vida he preferit la mort en la vida d’algú abans que persistir en una agonia inacabable, morir en una feina que em feia profundament desgraciada. Morir, i ara vull néixer, en noves vides, en nous llocs que estimaré segur, i en noves feines. 

2 comentaris:

  1. Que el 2015 sigui un període de noves i més fecundes renaixences!
    I que continuï fèrtil la teva poesia!

    ResponElimina
  2. Moltíssimes gràcies Eduard! jo també et desitjo un 2015 ple de relatsi d´éxits.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?