dilluns, 3 de desembre de 2012

ELS CARABINEROS




Aquesta secció és un petit homenatge a la meva àvia, no és la primera vegada que en parlo. Els que ja fa temps que llegiu -ni que sigui de tant en tant- ja sabeu de la secció: LES BATALLES DE MARIA. Aquesta és  la part on intento recuperar instants de memòria de MARIA SANZ MOYA, qui va néixer l’any 1922 i a l’hora de la sobretaula m’explica les coses que acostumen a ser reals i que encara la conserven viva. Les experiències de la vida que l’han enfortit, acostumen a ser petits fragments de la guerra civil espanyola, que ella v viure molt intensament ja que esclata a la seva edat de 13 anys.
Avui després d’un bon tassó de caldo fumejant, i mentre em menjava els óssos amb un rajolí d’oli cru, m’explicava la funció dels carabineros, els “carabineros” formaven part del bàndol dels “rojos” o republicans, grup on s’aglutinaven diverses formacions polítiques. M’explicava que hi havia un tipus de “carabineros” que eren músics, aquests anaven a acompanyar els soldats al front amb música per tal de fer la partida a primera línia de foc gloriosa. Que ella tenia molts amics que ho eren, però li feia una rabia immensa que el seu germà gran hagués hagut de partir amb la lleva del biberó i que aquells que tenien més edat acompanyaven només amb música. L’aventura d’avui en la que reia, a cor que vols, tractava d’un dia que estava al ball amb la seva amiga Lola a l’edat de quinze anys.
-Lola, vull escriure una cançó-
-ché, Maria però si no saps escriure!-
-me l’escriuràs tu, amone a casa que te la dicte-
Es van tancar les dos a l’habitació i darrere d’unes postals comunistes van escriure:
Quan tu passes per la Ronda
dóna’t compte a la dreta
vorás als de la banda
assentats en la cadireta.
Que presumen de pistola
Y de “correage nuevo”
Pero no tienen cojones
A ir a primera linia de fuego.
Si yo fuera del gobierno
A todos los mandaria
A que aprendieran a tocar
El cañón de artilleria.
Firmado: la pareja ideal, Blasco de Burriana y Mata e4l de Vilareal.

En aquest punt la meva àvia reia, recordant la cara de Blasco y Mata quan van llegir la targeta, però ells que eren més grans, els va fer gràcia l’atreviment, i li van dir:
-Maria, que has fet!!-
Després roman en silenci i se li omplen els ulls de llàgrimes contingudes mentre diu, aquest moment que vivim em fa pànic filla, perquè en van morir tants i no m’esperava vore els mateixos en vida. Van morir tants per tots nosaltres, que no em puc treure del cap la cançó dels soldats mentre anaven amb el soroll de camions descoberts, el meu germà era llançabombes, i va marxar als quinze i va tornar als 27, el meu Pepe.
.recordes la cançó iaia?-
I canta amb la veu trencada i un coàgul de llàgrima.
Al frente de Somosierra
Sevilla, Huesca y Teruel
Está el pueblo en pie de guerra
contra el fascismo cruel.

Por culpa de cuatro tiranos,
Que han hecho a España traición
Se matan nuestros hermanos
Con el fusil y el cañón.
VENGANZA!
Venganza por tu muerte
El clero se ha equivocado
Él mismo pisa su cruz
Porque hoy el proletariado
No cree ni en Dios ni en Jesús.
Si la sangre has derramado
Por esta revolución
Con tu sangre has conquistado
A una nueva generación
Si estás muerto en campaña
Tu madre te vengará
Pues es seguro que en España
El Fascismo no reinará jamás.


I ja veus, filla, si va servir de poc.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?