dilluns, 17 d’octubre de 2011

LES PRIMERES COSES

M’encanta gaudir de les primeres coses, la veritat és que d’ençà que va néixer he pogut gaudir de poques primeres coses tenint en compte que tot al seu voltant és un constant descoberta.
I que jo treballo tot el dia, i que he estat molt de temps dinant fora de casa.
Ara,  instaurem l’hàbit dels deures, perquè ja fa primer i s’haurà d’acostumar a tenir responsabilitats un cop finita la jornada escolar. La veritat és que li costa una mica –no pas aprendre- sinó entendre que l’escola no és un lloc on només anar a jugar.
La setmana passada vam començar amb els deures de llengua, consistia en un dictat, i no li agrada gens llegir i d’això se’n desprèn que li costi tant escriure.
El primer exercici era un dictat, un dictat senzill de cinc paraules i una frase curta.
El cas és que vaig començar dient: “Benvinguts al gran dictat, el concursant te tot el temps del món per escriure cinc paraules i una frase, si l’escriu correctament guanyarà el pot d’un euro. Comença el gran dictat”.
El meu fill reia a cor que vols, tot dient :-mamà que sembles el concurs de la tele!- , però vaig aconseguir que tot rient fes el dictat, avui  tot just fa deu minuts hem acabat amb els deures de càlcul matemàtic. I els ha volgut fer amb els auriculars de música mentre jo insistia: que no podràs concentrar-te home!- i m’ha dit és com en concentro:-sinó perquè et poses tu la música per escriure?- com quasi sempre te raó així que després de veure que ho ha fet tot perfecte, hem decidit comprar-li una ràdio petita ja que la música que sentia era la del mòbil, i ens ha fet una mica de llàstima.
Tot just comencem, però em preocupa que no sàpiga veure la importància que tenen els estudis, com a mínim per a ser algú, algú a tenir en compte.


6 comentaris:

  1. em sembla que aquest és el patiment de la majoria de pares... però (ara toco de peus a terra i penso en la crua realitat) quan vas veure tu la importància que tenien els estudis? quan et vas penedir tu de no haver estudiat més o haver triat millor? Jo tot això ho he aprés tard, massa tard.

    ResponElimina
  2. Si, Su, però per això voldria -com la meva mare- que ell ho veies abans, pero no sé si podrà ser...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Sandra, és molt petit encara. Segueix així. Ha d'entendre que l'escola no és sempre divertida i que haurà de fer coses que no li agradaran, però amb l'ajuda de la seva divertida mare ho farà.Estàs sembrant, després la llavor anirà creixent. I si la cuides i regues, creixerà forta. Petons!

    ResponElimina
  4. Penso que ser l'espectadora de les primeres coses del teu fill ha de ser molt satisfactori, procura que aquest "bon rotllo" continuï, però no t'oblidis mai de fer de mare, abans de fer de mestra o d'amiga...
    Una abraçada,
    M. Roser

    ResponElimina
  5. Si ho penses bé, els fills i els poemes s'assemblen en moltes coses, però una és definitiva: el que patim per ells.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?