dilluns, 7 de març de 2011

LES QUATRE ESTACIONS

Potser la pell també te quatre estacions, és primavera quan a les nostres pupil.les desprenen reflexes de vitralls de colors, quan tot al voltant esdevé un paradís confortable, i res t'altera els pensaments, quan saber d'algú és de absolutament suficient per sentir-te imperible, vius dins d'un habitacle de vidre on cauen espurnes de plomes, i tot sembla un estrany miracle de L'Univers, 
I a les nits t'arriben els estius, encenent el cos en flama, el sol és de rom flamejat, i jeu sobre una mar serena, mentre la lluna t'agita sobtadament totes les marees, i t'alces d'escuma i et fons en les roques, impossibilitats de pedra que refrenen l instint, delimitant la frenesia que s'escola per les escletxes de les esculleres, i clames la tebior d'unes mans, tan sols alçant el palmell per dipositar-hi un parell de gotes de plor.
Després et sobrevé una tardor on s'envolen les fulles d'un amor de mans tendres, i una càlida llana recobrint el brisall ambre que sembla pintar-ho tot, cau or líquid a les tardes i s'estén un mantell de mel i llimones, corrents de de flors marcides que perfumen els carrers. Quan ja del miratge no en queda més que la pols, plouen agulles fines de solitud que se't claven al pit com cada record, i sents un fred en l'espina que no t'abandona per més escalf que cerquis,  per més llars, i per més foc, una solitud companya inseparable com el temps, i tot es erm, i s'han despullat els arbres que abans eren florits, i només ets una cos fràgil per haver estat a expenses del gel, uns membres que podrien amputar-se sense un bram, perquè ja, res et fa sentir dolor, aquí per més que et creies imperible has atansat a la mort.
Potser això pensava Vivaldi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?