diumenge, 20 de febrer de 2011

ANGELICO I ALTRES HISTÒRIES.

Hi ha un moment a la vida, que res pot ser més planyívol que passar la tarda amb una amiga teva en la cafeteria pecant expressament en el deli de la xocolata i el café.
Absolutament res és comparable a l'olor del café que emana del local, i al fet de rescatar records que et sobrevenen a col.lació de la conversa.
Just quan endinses la cullereta a la nata i et deixes esquitxar per les olors de canyellla, i de sobte penses que voldries congelar el temps just en aquell instant, en el que els carrers molls de pluja semblen aliar-se amb la música romàntica que s'envola en ple casc antic de Vilafranca.
Sembla que m'he fos en una postal nadalenca.
En parlàvem de les nostres vides, i de les nostres coses intimes quan em va venir al cap una frase que em va dir un dels millors amics que he tingut mai, la frase potser podria ser típica però en ell prenia una magnitud inabastable, perquè mai va ser amic d'afalacs gratuits, algun cop me'n deia alguna, però en aquell instant a aquella frase potser no li vaig donar la importància que tenia, o potser vaig preferir fer el que vaig fer:
apretar a còrrer, sense saber ni perquè, a còrrer per un parc inmens sense que ningú pogues parar-me.
Bé sí, ell i de la cintura.
No podia sofrir el que m'havia dit.




2 comentaris:

  1. Sandra, això no si val, m'has deixat amb la incògnita desaber quina era la frase...Segur que devía ser molt engrescadora!!!
    Petons,
    M. Roser

    ResponElimina
  2. Estimada Roser, la frase era "Nonmés tinc braços pels meus fills i per tu".
    A que t'agafen ganes de còrrer?!jajajaja.
    No, que va res una reacció infantil.
    Una abraçada, bonica.

    ResponElimina

Vols deixar la teva empremta?